Engineering education for a sustainable future
En el context social global actual, en el què un nombre considerable de senyals inequívocs indiquen que la nostra societat està contribuint al col·lapse del planeta, "és necessari un nou tipus d'enginyer, un enginyer que sigui plenament conscient del que està succeint a la societat i que t...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | tesis doctoral |
| Fecha de publicación: | 2009 |
| País: | España |
| Institución: | Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) |
| Repositorio: | UPCommons. Portal del coneixement obert de la UPC |
| Idioma: | inglés |
| OAI Identifier: | oai:upcommons.upc.edu:2117/93241 |
| Acceso en línea: | https://hdl.handle.net/2117/93241 https://dx.doi.org/10.5821/dissertation-2117-93241 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | desenvolupament humà educació desenvolupament sostenible enginyeria ambiental Enginyeria ambiental Desenvolupament sostenible Desenvolupament comunitari Educació Àrees temàtiques de la UPC::Ensenyament i aprenentatge |
| Sumario: | En el context social global actual, en el què un nombre considerable de senyals inequívocs indiquen que la nostra societat està contribuint al col·lapse del planeta, "és necessari un nou tipus d'enginyer, un enginyer que sigui plenament conscient del que està succeint a la societat i que tingui les habilitats necessàries per fer front als aspectes socials de les tecnologies" (De Graaff et al., 2001). L'educació superior és un instrument essencial per superar els reptes del món actual amb èxit i per formar ciutadans capaços de construir una societat més justa i oberta (Álvarez, 2000). Per tant, les institucions d'educació superior tenen la responsabilitat d'educar els futurs titulats amb la finalitat que adquireixin una visió moral i ètica i assoleixin els coneixements tècnics necessaris per assegurar la qualitat de vida per a les generacions futures (Corcoran et al, 2002). Amb l'objectiu d'assegurar que els futurs titulats siguin enginyers sostenibles, tres qüestions fonamentals han guiat aquesta investigació: Quines competències en sostenibilitat ha d'adquirir un enginyer a la universitat? Com poden aquestes competències ser adquirides d'una manera eficient? Quina estructura educacional és més eficaç per facilitar els processos d'aprenentatge requerits? La primera pregunta es refereix a "Què?", és a dir, a quines competències relacionades amb la sostenibilitat (coneixements, habilitats i actituds) ha de tenir un enginyer que es gradua en el segle 21. La segona qüestió es refereix a "Com?" i es centra en com els processos educatius poden fer possible l'aprenentatge de les competències en sostenibilitat a través de les estratègies pedagògiques adequades. L'última pregunta es refereix a "On?" des de la perspectiva de quin pla d'estudis i quina estructura organitzativa són necessaris per poder aplicar la didàctica més òptima per graduar enginyers amb competències en sostenibilitat. Aquesta recerca s'ha enfocat des d'una vessant teòrico-pràctica en què tant les estratègies pedagògiques com les competències en sostenibilitat s'han estudiat en paral·lel. Amb aquesta orientació, s'ha dissenyat una eina d'avaluació que mesura aquests dos aspectes i la seva relació, i que s'ha aplicat a 10 casos d'estudi formats per cursos de sostenibilitat de 5 universitats tecnològiques europees, en els quals hi han participat, en total, més de 500 estudiants. Per completar l'estudi, s'ha analitzat la introducció de la sostenibilitat en els plans d'estudi de 17 universitats tecnològiques, i s'han entrevistat 45 experts en educació de sostenibilitat en l'enginyeria. En relació a les preguntes clau, els resultats de la investigació han estat els següents: En el moment de titular-se, l'estudiantat d'enginyeria hauria d'haver adquirit les competències següents: pensament crític, pensament sistèmic, ser capaços de treballar en un entorn transdisciplinari, i tenir valors en consonància amb el paradigma de la sostenibilitat. D'altra banda, d'acord amb els requisits de l'EEES, també cal establir un marc comú per definir, descriure i avaluar les competències en sostenibilitat a nivell europeu. Després d'haver realitzat un curs en sostenibilitat, la majoria de l'estudiantat segueix prioritzant el rol tecnològic de la sostenibilitat, pel que fa a la tecnologia com la solució als problemes ambientals, sense gairebé considerar els aspectes socials. Per tant, els cursos sobre sostenibilitat han d'emfatitzar més la part social i institucional de la sostenibilitat. Existeix una relació directa entre l'aprenentatge de la transdisciplinarietat i el pensament sistèmic. L'aprenentatge cognitiu de l'estudiantat augmenta, a mida que s'aplica una pedagogia més orientada a la comunitat i més constructiva. Així, l'aprenentatge cognitiu de la sostenibilitat també millora a través d'una l'educació activa, experiencial i multimetodològica. A més a més, en l'aprenentatge de la sostenibilitat, el paper del professorat és molt important pel que fa a l'aprenentatge implícit de valors, principis i pensament crític associats a la sostenibilitat. Les universitats tecnològiques actualment implementen l'educació en sostenibilitat a través de quatre estratègies principals: un curs específic, una especialització en sostenibilitat, un màster en sostenibilitat o en tecnologies sostenibles, i la integració del desenvolupament sostenible en tots els cursos. No obstant això, la principal barrera per a la integració de la sostenibilitat en tots els cursos és la manca de comprensió del terme per part del professorat. L’enfocament individual" (Peet et al., 2004) ha demostrat ser un bon sistema per superar aquesta barrera. Hi ha una necessitat clara de lideratge per part de l'equip de govern de les universitats en el procés de canvi cap a una educació en sostenibilitat. Aquest lideratge ha de promoure l'enfocament de baix a dalt. Els processos d'educació en sostenibilitat es reforcen quan aquests no només integren l'educació, sinó també totes les altres àrees clau d'activitat de la universitat: recerca, gestió i relació amb la societat. En breu, l'estructura d'aquesta tesi és la següent. El capítol 1 introdueix el plantejament de la recerca. El capítol 2 revisa l'estat de l'art i la literatura en relació a les competències que els enginyers han de tenir quan es graduen. A continuació, el capítol 3 descriu les estratègies pedagògiques per al desenvolupament sostenible i les analitza des d'un punt de vista teòric i metodològic presentant els avantatges i desavantatges de les més utilitzades en l'ensenyament d'enginyeria El capítol 4 presenta les estructures curriculars que han de catalitzar el procés d'aprenentatge en sostenibilitat. El capítol 5 desenvolupa el marc conceptual de la recerca, les propostes metodològiques de la investigació i els casos d'estudi analitzats. El capítol 6 avalua comparativament les competències en sostenibilitat definides en tres universitats tecnològiques que són líders europeus en sostenibilitat. El Capítol 7 introdueix el marc metodològic per a l'avaluació de l'aprenentatge cognitiu en sostenibilitat del estudiantat. Aquesta metodologia s'aplica en el capítol 8 als 10 cursos de sostenibilitat impartits en 5 universitats tecnològiques europees, que conformen els casos d'estudi d'aquesta recerca. A partir de les 45 entrevistes realitzades a experts en sostenibilitat provinents de 17 universitats tecnològiques europees, el capítol 9 estudia les millors pràctiques en pedagogia per a l'aprenentatge de la sostenibilitat i el capítol 10 examina l'estructura curricular que més facilita l'aprenentatge en sostenibilitat a les universitats tecnològiques. En el Capítol 11 es comparen els resultats obtinguts en els diferents casos d'estudi i s'avaluen les propostes plantejades en el capítol 1. Finalment, el capítol 12 planteja les conclusions de la recerca i algunes recomanacions per a les institucions d'educació superior tecnològiques. |
|---|