Prenent Piotr Kropotkin seriosament : Darwinisme, anarquisme i ciència
(CAT) Potser per a alguns aquest suport últim a les tesis neolamarckianes il·lustre millor que res en quina mesura Kropotkin és un cas més de la manera com preocupacions extracientífiques porten algunes ments privilegiades a incórrer en errors greus. Aquesta és una manera de veure les coses no sols...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | artículo |
| Fecha de publicación: | 2010 |
| País: | España |
| Institución: | Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) |
| Repositorio: | DIGITAL.CSIC. Repositorio Institucional del CSIC |
| OAI Identifier: | oai:digital.csic.es:10261/63008 |
| Acceso en línea: | http://hdl.handle.net/10261/63008 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | Prenent Piotr Kropotkin Darwinisme Anarquisme Ciència Darwinismo Anarquismo Ciencia |
| Sumario: | (CAT) Potser per a alguns aquest suport últim a les tesis neolamarckianes il·lustre millor que res en quina mesura Kropotkin és un cas més de la manera com preocupacions extracientífiques porten algunes ments privilegiades a incórrer en errors greus. Aquesta és una manera de veure les coses no sols simplista, sinó bàsicament errònia: es tracta d’un anacronisme. L’anarquisme de Kropotkin no el va portar a sostenir idees pelegrines, sinó a defensar plantejaments àmpliament compartits per part important de la comunitat de biòlegs del temps que li va tocar viure. No sols la crítica a les teories de Weismann s’havia generalitzat a França i en la mateixa Alemanya, era el mendelisme mateix –al qual Kropotkin no donava especial importància– el que no resultava creïble per a explicar el fenomen global de l’herència. Si fa no fa es pot dir el mateix de la seua teoria del suport mutu. Antropomorfisme? Per descomptat no major que el del mateix Darwin. En realitat, la ingenuïtat de Kropotkin no deixa de ser una il·lusió retrospectiva. Una il·lusió alimentada pel fet que tant en ciència com en política es va alinear en el bàndol que va acabar essent el perdedor. És possible que en un temps menys sectari, tant en ciència com en política, ens acostem a la seua figura d’una altra manera. Mentrestant, si es vol entendre alguna cosa dels debats postdarwinians en les últimes dècades del xix i començ del xx, és arribada l’hora de prendre’s seriosament Kropotkin. |
|---|