Influència pronòstica del codi infart en els pacients amb infart agut de miocardi amb elevació del segment st
Els últims anys s'ha reduït la mortalitat intrahospitalària de l'infart agut de miocardi, en part, gràcies als tractaments de reperfusió, la fibrinòlisi i posteriorment l'intervencionisme coronari percutani. Recentment s'ha invertit de forma significativa en el tractament de la f...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | tesis doctoral |
| Fecha de publicación: | 2019 |
| País: | España |
| Institución: | Universitat Autònoma de Barcelona |
| Repositorio: | Dipòsit Digital de Documents de la UAB |
| Idioma: | catalán |
| OAI Identifier: | oai:ddd.uab.cat:203817 |
| Acceso en línea: | https://ddd.uab.cat/record/203817 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | Infart de miocardi Reperfusió miocardíaca |
| Sumario: | Els últims anys s'ha reduït la mortalitat intrahospitalària de l'infart agut de miocardi, en part, gràcies als tractaments de reperfusió, la fibrinòlisi i posteriorment l'intervencionisme coronari percutani. Recentment s'ha invertit de forma significativa en el tractament de la fase aguda de l'infart amb elevació del segment ST amb la creació de xarxes assistencials que prioritzen l'angioplàstia primària com a teràpia de reperfusió com el codi IAM a Catalunya. L'objectiu del codi IAM és que tots els pacients amb IAMEST rebin el tractament de reperfusió més indicat (d'elecció intervencionisme coronari percutani) en els intervals de temps adequats. El codi IAM va entrar en funcionament al juny del 2009. La implementació del codi IAM es va correlacionar amb un augment del percentatge de IAMEST tractats amb teràpia de reperfusió que va passar del 64% al 89%, mitjançant l'ús generalitzat de l'angioplàstia primària (99% respecte 44%, p 0,001). El codi IAM també es va correlacionar amb un descens significatiu de la mortalitat intrahospitalària (del 7,2% al 2,5%, p 0,001) si bé no es van apreciar diferències significatives en la mortalitat a llarg termini. Pel que fa a la mortalitat intrahospitalària, es va objectivar com el descens de la mortalitat es va anar produint al llarg del temps de forma progressiva. Per aquest motiu es va afegir aquesta tendència en el temps a l'anàlisi multivariat. El descens de la mortalitat intrahospitalària objectivat en l'era post-Codi IAM va quedar neutralitzat en afegir al model el tractament mèdic òptim (post-Codi IAM: OR 1,14, IC 95% 0,32 - 4,08, p = 0,840), suggerint que el tractament mèdic pot ser tan important com la reperfusió per disminuir la mortalitat intrahospitalària. Després de la implementació del codi IAM es va apreciar com només un 62% dels pacients tenien un control adequat de la pressió arterial, un 29% tenien el cLDL per sota dels nivells desitjats, un 60% dels fumadors havien deixat de fumar i un 36% dels diabètics tenien la hemoglobina glicosilada dins els marges de referència a l'any del seguiment. Dels malalts que van sobreviure als 6 mesos de l'IAMEST, un 6% van morir i 11% van reingressar per causa cardiovascular després de 20 mesos. L'absència de determinació de cLDL i cHDL en el seguiment es va associar amb un pitjor pronòstic a llarg termini. D'altra banda, també es va avaluar el control de la dislipèmia en la primera analítica de seguiment després d'una síndrome coronària aguda i la utilitat d'una eina clínica de fàcil aplicabilitat (les taules de Masana) per millorar el control de la dislipèmia. Als quatre mesos d'una síndrome coronària aguda, un 45% dels pacients va assolir l'objectiu de cLDL, essent aquest percentatge major quan el tractament fou planificat segons les recomanacions de Masana (56% respecte 30%, p 0,001). En l'anàlisi multivariant, el gènere masculí (p 0,001), l'absència de dislipèmia prèvia (p 0,001) i l'aplicació de les taules de Masana (p = 0,007) foren predictors independents per assolir el cLDL objectiu. Les troballes d'aquests treballs ens haurien de fer reconsiderar l'actitud i el tractament dels pacients amb IAMEST: mentre la implementació del codi IAM s'ha acompanyat de millores en el maneig i pronòstic en la fase aguda, el potencial benefici pronòstic a llarg termini podria estar interferit per un control inadequat dels factors de risc cardiovascular. Els nostres resultats suggereixen que caldria unir esforços per promoure la implementació adequada de les mesures de prevenció secundària. En aquest context, l'ús d'eines de fàcil aplicabilitat com les taules de Masana per ajustar la teràpia hipolipemiant pot millorar el control de la dislipèmia en aquests pacients que, a dia d'avui, és clarament insuficient. |
|---|