Millora de la reprogramació del nucli somàtic en procediments de transferència nuclear en ratolí

L’èxit de la transferència nuclear de cèl·lules somàtiques (SCNT) depèn de diversos factors que fan que tingui una eficiència baixa. D’una banda, l’extensa reprogramació nuclear que ha de tenir lloc per tal que el patró d’expressió del nucli somàtic transferit sigui substituït per un patró de tipus...

Descripción completa

Detalles Bibliográficos
Autor: Mallol Domínguez, Anna
Tipo de recurso: tesis doctoral
Estado:Versión publicada
Fecha de publicación:2014
País:España
Institución:CBUC, CESCA
Repositorio:TDR. Tesis Doctorales en Red
OAI Identifier:oai:www.tdx.cat:10803/285363
Acceso en línea:http://hdl.handle.net/10803/285363
Access Level:acceso abierto
Palabra clave:Clonatge
Cloning
Psamaplina A
Psammaplin A
Vitamina C
Vitamin C
Ciències Experimentals
576
Descripción
Sumario:L’èxit de la transferència nuclear de cèl·lules somàtiques (SCNT) depèn de diversos factors que fan que tingui una eficiència baixa. D’una banda, l’extensa reprogramació nuclear que ha de tenir lloc per tal que el patró d’expressió del nucli somàtic transferit sigui substituït per un patró de tipus embrionari no sempre es dóna correctament. El tractament dels embrions clonats amb inhibidors de les desacetilases d’histones (HDACis) corregeix el seu estat hipoacetilat i hipermetilat, facilitant l’accés dels factors reprogramadors de l’oòcit al nucli transferit i afavorint així la reprogramació nuclear. En canvi, el paper positiu d’altres modificadors epigenètics, p. ex. les desmetilases d’histones (HDMs), és objecte de controvèrsia. D’altra banda, l’oòcit ha de patir una sèrie de manipulacions durant la SCNT que afecten la viabilitat dels embrions. En aquest sentit, s’ha vist que l’ús de latrunculina A (LatA) enlloc de citocalasina B com inhibidor de la polimerització d’actina millora el desenvolupament a terme dels embrions clonats tractats amb HDACis, però es desconeix el seu efecte sobre el desenvolupament in vitro i els embrions no tractats. A més, els embrions clonats són molt sensibles a les condicions de cultiu i actualment no es disposa de mètodes no invasius per a la predicció del seu potencial de desenvolupament que puguin incrementar les taxes d’èxit obtingudes. En aquesta tesi s’ha aconseguit millorar l’eficiència del clonatge de la soca de ratolí B6CBAF1 del 0-0,5 %, en embrions no tractats, al 3-5 % en embrions tractats amb la psamaplina A (PsA), un HDACi que no havia estat mai utilitzat en estudis de reprogramació nuclear, i/o la vitamina C (VitC), un antioxidant que a més s’ha descrit que actua com a cofactor de les HDMs amb domini Jumonji i de les proteïns de translocació deu-onze. A més, s’ha vist que la VitC incrementa significativament l’obtenció de cèl·lules mare embrionàries a partir dels embrions clonats. En canvi, no s’han pogut millorar els resultats prèviament obtinguts amb el HDACi àcid valproic (VPA), malgrat l‘increment de la concentració i durada del tractament testat. Així com s’ha vist que tant el VPA com la PsA milloren la reprogramació nuclear mitjançant un increment general dels nivells d’acetilació de les histones, no s’ha pogut detectar un efecte equivalent per a la VitC. D’altra banda, s’ha vist que la LatA millora les taxes de desenvolupament in vitro, sobretot en els embrions no tractats amb modificadors epigenètics. No obstant, aquest efecte no es tradueix en un millor desenvolupament a terme si la LatA no es combina amb un modificador epigenètic com la PsA o la VitC. Per tant, la LatA podria estar involucrada en la reprogramació nuclear i exercir un efecte sinèrgic amb els modificadors epigenètics en la SCNT. Finalment, els embrions clonats han estat monitoritzats amb un sistema de time-lapse que no perjudica el seu desenvolupament in vitro. S’ha demostrat que aquests embrions es desenvolupen més lentament que els fecundats a partir de la segona divisió, i que el tractament amb modificadors epigenètics afecta la cinètica de desenvolupament. En concret, quan els embrions clonats són tractats amb la PsA la seva divisió s’alenteix i el retard es manifesta abans. En canvi, quan són tractats amb la VitC es divideixen més ràpidament i són més semblants als embrions fecundats. S’ha pogut establir un model de predicció del potencial de desenvolupament de tots aquests embrions basat en el moment de la divisió cap a l’estadi de quatre cèl·lules, sol o combinat amb la durada de la compactació i/o la fragmentació per augmentar-ne la potència. La validació d’aquest model podria permetre la selecció dels embrions amb major potencial de desenvolupament abans de la seva transferència a femelles receptores.

Similares en LA Referencia