(In)definiteness and (Non-)maximality: Italian as Compared to other Romance Languages
Aquesta tesi investiga com s’expressen la (in)definitud i la (no-)maximalitat en italià i adopta una perspectiva comparativa amb altres llengües romàniques. L’estudi se centra especialment en certes discrepàncies entre forma i significat en què un article morfològicament definit dona lloc a una inte...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | tesis doctoral |
| Estado: | Versión publicada |
| Fecha de publicación: | 2025 |
| País: | España |
| Institución: | CBUC, CESCA |
| Repositorio: | TDR. Tesis Doctorales en Red |
| OAI Identifier: | oai:www.tdx.cat:10803/694823 |
| Acceso en línea: | http://hdl.handle.net/10803/694823 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | (In)definitud (In)definiteness (No-)maximalitat (Non-)maximality (No-)maximalidad Italià Italian Italiano Ciències Humanes 81 |
| Sumario: | Aquesta tesi investiga com s’expressen la (in)definitud i la (no-)maximalitat en italià i adopta una perspectiva comparativa amb altres llengües romàniques. L’estudi se centra especialment en certes discrepàncies entre forma i significat en què un article morfològicament definit dona lloc a una interpretació indefinida o no-màxima. Concretament, analitzo quatre construccions indefinides i no-màximes de l’italià: (i) l’anomenat article partitiu (di+ART), (ii) les interpretacions indefinides de l’article definit amb noms plurals (i massa) (IDs), (iii) les interpretacions indefinides i de nombre neutre de l’article definit amb noms comptables morfològicament singulars (NIDs), i (iv) les construccions definides que permeten unes lectures no-màximes peculiars, que anomeno interpretacions representatives (RIs). La tesi planteja tres preguntes de recerca principals: (i) com s’expressa formalment la indefinitud en italià (en comparació amb altres llengües romàniques)? (ii) Per què l’italià mostra aquesta proliferació de formes indefinides? I (iii) quin és l’estatus de l’article definit en italià? El primer punt d’estudi se centra en les expressions indefinides encapçalades per di+ART en comparació amb els noms escarits de les llengües romàniques i els indefinits introduïts per des en francès. Assumint la mateixa estructura sintàctica, defenso que di+ART es diferencia dels noms escarits pel que fa a la capacitat d’introduir referents discursius lligats a funcions de selecció semàntica (choice functions); una proposta que explica les lectures específiques i l’excepcionalitat de l’abast ampli. La comparació amb els indefinits del francès també indica que di+ART s’especialitza per expressar indefinitud forta, a conseqüència de la coexistència amb els noms escarits. Tot seguit, argumento empíricament que els IDs corresponen a expressions indefinides genuïnes –estructuralment equivalents als indefinits de les altres llengües romàniques– i que la seva interpretació existencial sorgeix en contextos que mostren homogeneïtat incremental. Quant als NIDs, demostro que apareixen exclusivament en posició d’objecte de predicats que codifiquen una relació de possessió caracteritzadora del subjecte, que denoten classes definides (definite kinds) i que obtenen la lectura existencial mitjançant l’operació coneguda com Derived Kind Predication (que dona compte de les lectures existencials derivades de classes). En darrer lloc, proposo que les RIs deriven de la presència d’un operador REP (explícit o implícit) que, adjuntat a un sintagma definit plural, permet d’obtenir una lectura màxima o no-màxima de grup singular. Això explica per què les RIs es comporten de manera diferent dels plurals definits canònics en relació amb la distributivitat quantificacional i la reciprocitat gramatical. Referent a la proliferació de formes indefinides, proposo que aquesta variació és el resultat de la interacció de tres factors: (i) l’estatus del sistema de determinants de l’italià, (ii) la influència de les varietats italo-romàniques i (iii) la rellevància de principis universals com l’anomenat Blocking Principle (que bloqueja operadors abstractes quan les llengües disposen d’ítems lèxics per a la mateixa funció). Les dades empíriques d’alguns dialectes regionals suggereixen que els IDs sorgeixen com a compensació per l’absència de noms escarits, mentre que l’evolució del sistema de determinants de l’italià dona lloc a l’aparició dels NIDs com a estratègia per expressar la neutralitat de nombre. Finalment, tracto l’estatus de l’article definit en italià. Tot i que els IDs i els NIDs s’acosten aparentment a uns usos expletius de l’article definit, defenso que no són semànticament inerts: els IDs instancien un operador iota que es cancel·la a través d’un operador indefinit DE, mentre que els NIDs deriven la lectura existencial a partir de la denotació definida de classe. Les RIs, en canvi, s’interpreten com grups no-màxims a causa de la presència d’un operador REP que s’aplica directament a iota. Aquestes anàlisis adhereixen l’article definit de l’italià a les teories estàndard de la definitud a les altres llengües romàniques. |
|---|