Biomarcadors renals i inflammatoris en la leishmaniosi canina
La leishmaniosi canina (CanL) és una malaltia parasitària causada per Leishmania infantum. A les regions endèmiques, la CanL és una de les principals causes de mort en gossos. Molts animals infectats romanen asimptomàtics gràcies a una resposta immune adequada, però poden actuar com a portadors i tr...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | tesis doctoral |
| Fecha de publicación: | 2025 |
| País: | España |
| Institución: | Universitat Autònoma de Barcelona |
| Repositorio: | Dipòsit Digital de Documents de la UAB |
| Idioma: | catalán |
| OAI Identifier: | oai:ddd.uab.cat:324946 |
| Acceso en línea: | https://ddd.uab.cat/record/324946 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | Leishmania Gos Dog Perro Marcadors Markers Marcadores Ciències de la Salut |
| Sumario: | La leishmaniosi canina (CanL) és una malaltia parasitària causada per Leishmania infantum. A les regions endèmiques, la CanL és una de les principals causes de mort en gossos. Molts animals infectats romanen asimptomàtics gràcies a una resposta immune adequada, però poden actuar com a portadors i transmetre el paràsit als flebòtoms. La malaltia sol esdevenir crònica i pot variar des de formes subclíniques o lleus fins a quadres greus i, de vegades, mortals. Pot afectar pràcticament qualsevol òrgan, però la implicació renal és una de les complicacions més comunes i greus. La malaltia renal pot progressar des d'una proteinúria lleu fins a una insuficiència renal total. L'afecció renal crònica és una de les principals causes de mort en gossos amb CanL, i els animals amb dany renal solen tenir un pitjor pronòstic. Les lesions renals més habituals inclouen glomerulonefritis i nefritis intersticial. Tot i així, encara que el dany renal és freqüent, l'azotèmia (acumulació de substàncies nitrogenades a la sang) no és fàcilment detectable en les primeres fases i no es correlaciona amb la càrrega parasitària ni amb la gravetat del dany. La proteinúria i l'azotèmia són indicadors clau d'afecció renal, però aquesta última normalment apareix en etapes avançades. Per això, és fonamental identificar biomarcadors primerencs i fiables de dany renal per diagnosticar i tractar a temps la malaltia. Aquesta tesi doctoral es va centrar a avaluar diversos biomarcadors inflamatoris i renals, així com eines moleculars parasitològiques, tant en el moment del diagnòstic com durant el tractament convencional contra la Leishmania. L'objectiu va ser identificar signes precoços de dany renal i personalitzar les estratègies terapèutiques. La recerca es va dividir en quatre estudis principals. El primer estudi va analitzar la càrrega parasitària i diversos biomarcadors abans i després del tractament, comparant gossos en fases inicials i avançades de la malaltia. Es va observar que la càrrega parasitària disminuïa després del tractament, tot i que l'eliminació completa a la medul·la òssia era infreqüent. Alguns biomarcadors nous, com l'antitrombina (AT) i la relació amilasa urinària/creatinina (uAm/Cr), es van associar significativament amb la gravetat de la malaltia i van mostrar canvis notables després del tractament. Aquests resultats suggereixen que podrien ser útils per monitorar l'eficàcia del tractament i avaluar l'evolució clínica. El segon estudi es va centrar en la uAm/Cr com a marcador individual i combinada amb l'electroforesi de proteïnes urinàries. Es van categoritzar els gossos segons els nivells de creatinina i proteinúria. La uAm/Cr estava elevada en tots els gossos amb CanL en comparació amb els sans, i es correlacionava amb la gravetat del dany renal. Després del tractament, els nivells de uAm/Cr van disminuir, especialment en els gossos amb proteinúria però sense azotèmia. L'estudi va concloure que aquest marcador pot detectar dany renal precoç i controlar la recuperació després del tractament. El tercer estudi va investigar si les proteïnes podocina i nefrina -associades als podòcits- podien indicar dany glomerular en etapes inicials. Tot i que els seus nivells eren més baixos en gossos amb CanL, especialment en estadis avançats, no es van trobar diferències consistents entre els diferents estadis clínics. Per tant, aquests biomarcadors no semblen útils per al diagnòstic precoç de malaltia renal en la CanL. El quart estudi va examinar la proteïna MCP-1, un marcador inflamatori, en sèrum i orina. Els gossos amb CanL presentaven nivells més elevats, especialment en estadis avançats. Aquests valors es correlacionaven amb altres marcadors inflamatoris i renals, cosa que indica que la MCP-1 podria ser útil per detectar inflamació renal i gravetat de la malaltia abans que es desenvolupi una insuficiència renal irreversible. |
|---|