Polimorfisme morfològic en la poesia i el teatre de Joan Maragall
Maragall va escriure la seua obra en un període en què el català parlat a Barcelona, del qual tenim una descripció a l'Ensayo de gramática de catalán moderno (1891), de Fabra, es distanciava força del català acadèmic que prescrivien els gramàtics més influents del s. XIX, de Ballot a Bofarull....
| Author: | |
|---|---|
| Format: | article |
| Publication Date: | 2023 |
| Country: | España |
| Institution: | Universitat Autònoma de Barcelona |
| Repository: | Dipòsit Digital de Documents de la UAB |
| Language: | Catalan |
| OAI Identifier: | oai:ddd.uab.cat:304324 |
| Online Access: | https://ddd.uab.cat/record/304324 https://dx.doi.org/urn:doi:10.60940/Haide2023.12.4 |
| Access Level: | Open access |
| Keyword: | Joan Maragall Morfologia Polimorfisme Flexió verbal Conjugació Mode subjuntiu Present de subjuntiu Imperfet de subjuntiu Morphology Polymorphism Verb inflection Conjugation Subjunctive mood |
| Summary: | Maragall va escriure la seua obra en un període en què el català parlat a Barcelona, del qual tenim una descripció a l'Ensayo de gramática de catalán moderno (1891), de Fabra, es distanciava força del català acadèmic que prescrivien els gramàtics més influents del s. XIX, de Ballot a Bofarull. Un dels aspectes en què l'evolució de la llengua havia generat més polimorfisme era la flexió verbal i, en particular, la conjugació del mode subjuntiu. En aquest article descrivim i analitzem els usos de les marques morfològiques de present de subjuntiu (PS) i d'imperfet de subjuntiu (IS) en l'obra en vers de Maragall, a partir del buidatge del volum I de la nova edició crítica de les obres completes, Poesia i teatre. En el PS conviuen els morfs /i/ (torni), /a/ (puga), /ia/ (mòria) i Ø (guard), i en l'IS, /s/ (fos), /se/ (haguesse) i /ɾa/ (manara) a les persones 1 i 3, i /se/ (sabesses) i /si/ (estiméssiu) a les persones 2, 4, 5 i 6. Malgrat algunes vacil·lacions, que reflecteixen les que es produïen en el català central de l'època, la distribució d'aquestes marques no és aleatòria, sinó que revela certs usos del poeta sostinguts amb prou constància, a més de la seua capacitat de recórrer a formes desusades en el barceloní del seu temps quan se'n pot beneficiar per a ajustar el recompte sil·làbic d'un vers al metre de la composició o per a fer-lo rimar. |
|---|