L'ambaixada a Fes d'Antoni Queixal i Ramon Conesa (1413-1414)
Al llarg dels quatre anys que estigué al front de la Corona d'Aragó, Ferran I, en qualitat de regent de Castella i en nom del seu nebot, Joan II, ana renovant, sense solució de continuitat, les treves amb Granada que havia signat el 1410 després de la campanya victoriosa d'Antequera i que...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | artículo |
| Fecha de publicación: | 1998 |
| País: | España |
| Institución: | Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) |
| Repositorio: | DIGITAL.CSIC. Repositorio Institucional del CSIC |
| OAI Identifier: | oai:digital.csic.es:10261/50638 |
| Acceso en línea: | http://hdl.handle.net/10261/50638 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | Història medieval Fes Antoni Queixal Ramon Conesa Segle XV |
| Sumario: | Al llarg dels quatre anys que estigué al front de la Corona d'Aragó, Ferran I, en qualitat de regent de Castella i en nom del seu nebot, Joan II, ana renovant, sense solució de continuitat, les treves amb Granada que havia signat el 1410 després de la campanya victoriosa d'Antequera i que li serviren per poder dedicar tota la seva atenció a la lluita per la Corona que, el juny de 1412, els comprornissaris de Casp li assignaren. Les seves treves amb Granada, pero, editades per Arribas Palau, foren, tot i que es feren extensives a la Corona d'Aragó, treves castellanogranadines, és a dir, treves que, tanr formalment corn pel seu contingut, seguien el model de les treves signades des d'ancic entre Castella i Granada i no pas de les de tradició catalanoaragonesa i una de les característiques de les quals era la d'incorporar també, habirualment, el sultanat benimerí o marínida de Fes, de tal manera que, en paraules de Ladero, es por dir que a la primeria del quatre-cents la inclusió de Fes a les treves castellanes era una tradició que, en realitat, no tenia importància. Malgrat la brevetat del seu regnat, les relacions políticodiplomitiques de Ferran d'Antequera amb el sultanat marínida de Fes, com a monarca catalanoaraganés però, a la vegada, com a regent de Castella, són d'una intensitat i qualitat incomparable, almenys en relació amb les que hi mantingué després el seu fill, Alfons el Magnànim. Si bé pel que fa a Granada Arribas Palau només s'ocupa, pricticament, de donar a conèixer una part de la documentació referent a la signatura de les treves i algunes de les reclamacions cursades per Yusuf III, en allò que toca al regne de Fes, en canvi, per mitjà de diversos articles on va publicar una norantena de documents, l'autor va exhaurir una bona part de les notícies que contenen les fonts de cancelleria catalanoaragonesa. Algunes, tanmateix, quedaren al marge dels seus estudis i, d'aquestes, una majoria fan referencia a l'ambaixada a Fes procagonitzada per Anconi Queixal i Ramon de Conesa, que és probablement, com veurem tot seguit, no només la més ben documentada i llarga del regnat de Ferran d'Antequera, sinó també, fins i tot, segurament del del seu fill, Alfons el Magnànim. Dels resultats directes de l'ambaixada en sabem ben poca cosa, però les dades que hi fan referència, en canvi, ens aporten nombroses informacions no només del seu desenvolupament sinó sobretor de la situació interna del sultanat i de diversos afers col·laterals de que hagueren de fer-se càrrec els seus protagonistes que ens donen a conèixer diversos aspectes de la presència militar i mercantil castellana i catalanoaragonesa a Fes a l'inici del segle XV. |
|---|