Desarrollo de nuevas estrategias de terapia génica como tratamiento inmunomodulador de la esclerosis múltiple
L’esclerosis múltiple és una malaltia desmielinitzant d’etologia desconeguda, tanmateix, és conegut que el sistema immunitari és el causant dels atacs infamatoris contra la mielina dels axons neuronals. Aquest fet acaba produint una desmielinització i neurodegeneració del sistema nerviós central, i...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | tesis doctoral |
| Estado: | Versión publicada |
| Fecha de publicación: | 2020 |
| País: | España |
| Institución: | CBUC, CESCA |
| Repositorio: | TDR. Tesis Doctorales en Red |
| OAI Identifier: | oai:www.tdx.cat:10803/670485 |
| Acceso en línea: | http://hdl.handle.net/10803/670485 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | Esclerosi múltiple Esclerosis múltiple Multiple sclerosis Teràpia gènica Terapia génica Gene therapy Immunomodulació Inmunomodulación Immunomodulation Ciències de la Salut 616.8 |
| Sumario: | L’esclerosis múltiple és una malaltia desmielinitzant d’etologia desconeguda, tanmateix, és conegut que el sistema immunitari és el causant dels atacs infamatoris contra la mielina dels axons neuronals. Aquest fet acaba produint una desmielinització i neurodegeneració del sistema nerviós central, i amb això, una disfunció cognitiva i motora progressiva característica de la malaltia. Existeixen diverses citocines claus en la immunopatogènia de la malaltia que estan involucrades, bé en la resposta efectora, com la IL-21, o bé en el control de la inflamació, com la IL-37. En el present treball s’han desenvolupat dues estratègies de teràpia gènica basades en l’administració de vectors adenoassociats transportadors de molècules terapèutiques, amb l’objectiu de modular la resposta inflamatòria causada en l’encefalomielits autoimmune experimental, model animal de la esclerosis múltiple. Inicialment es va testar l’efecte terapèutic del bloqueig de la citocina pro-inflamatòria IL-21 mitjançant l’administració d’un receptor soluble específic, dissenyat en el nostre laboratori. L’administració preventiva de la teràpia va mostrar un efecte protector, reduint el nombre d’animals que van desenvolupar la malaltia, així com també, una millora a nivell histopatològic i una modificació del perfil immunològic. L’efecte beneficiós també es va observar en un abordatge terapèutic, quan es va induir l’expressió del receptor soluble, una vegada evidenciats els primers símptomes neurològics. No obstant, l’aplicació del tractament durant el desenvolupament de la resposta immune va resultar contraproduent, posant en manifest la pleiotropicitat d’aquesta citocina en les diferents etapes clíniques de la patologia. Posteriorment, es va estudiar l’efecte terapèutic de la IL-37, una citocina humana absent en ratolins amb potent activitat antiinflamatòria. El tractament preventiu amb un vector transportador de la forma madura d’aquesta interleuquina va produir una millora clínica i una disminució de la resposta inflamatòria desenvolupada en els animals. Per altre banda, el tractament terapèutic amb la IL-37 no va mostrar una millora clínica apreciable, probablement degut a la pròpia estratègia de teràpia gènica en les condicions experimentals testades i no a l’absència de l’efecte terapèutic de la molècula. En resum, ambdues teràpies precisen d’estudis addicionals en el futur que acabin de definir les condicions experimentals idònies per la seva aplicació. No obstant, ambdós tractaments han mostrat resultats esperançadors, convertint-se en possibles noves teràpies capaces d’exercir una immunomodulació de la resposta inflamatòria desenvolupada en l’esclerosis múltiple. |
|---|