Tejido adiposo epicárdico y alteraciones del metabolismo lipídico en la diabetes mellitus tipo 2

L’increment del teixit adipós epicàrdic (EAT) és comú en pacients amb diabetis tipus 2 (DM2) i s’associa a insuficiència cardíaca i aterosclerosi precoç. A més de l’augment de volum, l’EAT d’aquests pacients presenta alteracions funcionals que podrien induir inflamació i citotoxicitat en el miocardi...

Descripción completa

Detalles Bibliográficos
Autor: Rives Jiménez, José
Tipo de recurso: tesis doctoral
Estado:Versión publicada
Fecha de publicación:2025
País:España
Institución:CBUC, CESCA
Repositorio:TDR. Tesis Doctorales en Red
OAI Identifier:oai:www.tdx.cat:10803/695552
Acceso en línea:http://hdl.handle.net/10803/695552
Access Level:acceso abierto
Palabra clave:LDL
Type 2 diabetes mellitus
Diabetes mellitus 2
Teixit adipós epicàrdic
Epicardial adipose tissue
Tejido adiposo epicárdico
Ciències de la Salut
577
Descripción
Sumario:L’increment del teixit adipós epicàrdic (EAT) és comú en pacients amb diabetis tipus 2 (DM2) i s’associa a insuficiència cardíaca i aterosclerosi precoç. A més de l’augment de volum, l’EAT d’aquests pacients presenta alteracions funcionals que podrien induir inflamació i citotoxicitat en el miocardi. Tanmateix, aquestes alteracions han estat poc estudiades i no hi ha biomarcadors sanguinis útils per estimar-ne el volum. Per això, aquesta tesi va tenir dos objectius principals: identificar biomarcadors plasmàtics relacionats amb el volum de l’EAT i analitzar el secretoma de l’EAT en pacients amb DM2, amb i sense malaltia arterial coronària (CAD), per explorar noves dianes terapèutiques i el seu efecte sobre cardiomiòcits, així com el paper de l’apolipoproteïna J (apoJ) i les lipoproteïnes d’alta densitat (HDL). Els nostres resultats indiquen que el volum de l’EAT indexat per superfície corporal (iEAT) és significativament superior en pacients amb DM2, tot i que pot reduir-se amb la millora del control glucèmic. A nivell lipoproteic, les HDL d’aquests pacients presentaven una composició alterada: menor contingut d’apoA-I i colesterol, i major contingut d’apoC-III i triglicèrids. Per la seva banda, les LDL eren més petites i contenien més triglicèrids i apoB, fet que reflecteix la dislipèmia característica de la diabetis. Es van trobar correlacions entre l’iEAT i diversos paràmetres clínics i bioquímics: edat, índex de massa corporal (IMC), hemoglobina glicosilada (HbA1c), gamma-glutamil transferasa (GGT), colesterol de VLDL (VLDLc), triglicèrids, mida de les LDL i percentatge d’apoA-I i apoC-III a les HDL. En una anàlisi multivariable, l’edat, la mida de les LDL i la concentració de GGT van ser predictors independents del volum de l’EAT, explicant fins al 50 % de la seva variabilitat. A més, el model predictiu va mostrar una bona capacitat diagnòstica. Pel que fa a les característiques de l’EAT en pacients amb DM2, es van detectar alteracions importants en l’expressió de gens vinculats a la inflamació (IL1β, IL6, IL8, MCP1), resistència a la insulina (GLUT4, RBP4) i metabolisme lipídic (CD36, PLIN2). L’anàlisi del secretoma de l’EAT va revelar un perfil lipídic alterat, especialment en pacients amb malaltia coronària concomitant (DM-C), que presentaven major concentració d’àcids grassos saturats com l’àcid palmític (PA) i una proporció elevada de ceramides proaterogèniques. Aquests secretomes induïen efectes nocius en cardiomiòcits humans AC16, promovent inflamació i citotoxicitat. No obstant això, aquests efectes es van veure parcialment atenuats mitjançant l’administració exògena de HDL i apolipoproteïna J (apoJ), suggerint un possible efecte cardioprotector. L’exposició directa dels cardiomiòcits a ceramides específiques (Cer16:0, Cer24:1) i PA va replicar parcialment els efectes adversos dels secretomes, confirmant el paper d’aquests lípids en la disfunció cel·lular. A més, es va observar un augment en l’expressió d’apoJ per part dels cardiomiòcits com a resposta a l’entorn inflamatori generat pel secretoma de l’EAT, cosa que podria representar un mecanisme compensatori davant del dany. En resum, l’augment del volum de l’EAT en pacients diabètics s’associa amb alteracions lipídiques i hepàtiques que podrien emprar-se com a biomarcadors. A més, l’EAT actua com un teixit actiu que contribueix al dany cardíac mitjançant l’alliberament de factors lipídics i inflamatoris, mentre que l’apoJ i les HDL podrien tenir un paper protector davant aquests efectes.

Similares en LA Referencia