L'Estabilitat referencial i la dominança lingüística en el marcatge diferencial d'objecte en el bilingüisme català-espanyol
El marcatge diferencial d’objecte (MDO) és un fenomen complex, regulat per factors nominals, verbals i pragmàtics. L’animacitat i l’estabilitat referencial dels objectes (Aissen, 2003, Farkas i von Heusinger, 2003) són dos factors clau en espanyol i en català, però l’MDO s’usa categòricament en més...
| Author: | |
|---|---|
| Format: | doctoral thesis |
| Status: | Published version |
| Publication Date: | 2023 |
| Country: | España |
| Institution: | CBUC, CESCA |
| Repository: | TDR. Tesis Doctorales en Red |
| OAI Identifier: | oai:www.tdx.cat:10803/689630 |
| Online Access: | http://hdl.handle.net/10803/689630 |
| Access Level: | Open access |
| Keyword: | Bilingüisme català-espanyol 81 |
| Summary: | El marcatge diferencial d’objecte (MDO) és un fenomen complex, regulat per factors nominals, verbals i pragmàtics. L’animacitat i l’estabilitat referencial dels objectes (Aissen, 2003, Farkas i von Heusinger, 2003) són dos factors clau en espanyol i en català, però l’MDO s’usa categòricament en més nivells de l’escala d’estabilitat referencial en espanyol que en català estàndard. S’ha demostrat que l’MDO és especialment vulnerable al bilingüisme i al contacte de llengües (ex. López-Otero, 2022), també en la combinació català-espanyol (ex. Jiménez-Gaspar, 2020; Perpiñán, 2018; Puig-Mayenco et al., 2018). Aquesta tesi aborda dues qüestions relacionades amb aquest fenomen lingüístic: 1) el paper de l’estabilitat referencial dels objectes directes en la realització i l’omissió de la marca en l’espanyol peninsular monolingüe i en el català de Catalunya i 2) el paper de factors externs (dominança lingüística) i interns (estabilitat referencial) en la influència translingüística en l’MDO en bilingües català-espanyol altament competents en les dues llengües, així com la direccionalitat de la influència. Investiguem l’acceptabilitat i la producció de la realització i l’omissió de la marca en objectes de quatre nivells diferents d’estabilitat referencial (noms propis, SNs [+definits], SNs [-definits, +específics], SNs [-definits, -específics]) mitjançant dues tasques equivalents de judicis d’acceptabilitat (TJA) i dues tasques equivalents de producció escrita guiada (TP), una en cada llengua (espanyol i català), que vam administrar a bilingües espanyol-català (133 en la TJA, 145 en la TP) amb diferents perfils de dominança lingüística (dominants de català de fora l’Àrea Metropolitana de Barcelona —AMB—, dominants de català de l’AMB, bilingües equilibrats i dominant d’espanyol) i a monolingües d’espanyol peninsular (40 en la TJA, 32 en la TP). Els resultats posen de manifest, d’una banda, que l’estabilitat referencial és un factor crucial en aquestes dues llengües: en espanyol, com menys estable referencialment és l’objecte, més opcionalitat presenta la marca; en català, com més estable referencialment és l’objecte, més s’usa la marca. D’altra banda, evidencien que la influència translingüística és bidireccional, modulada tant per la dominança lingüística com per l’estabilitat referencial. En espanyol, el sistema d’MDO passa a ser més vi opcional com més dominant de català són els bilingües, i la influència no penetra en els dominants d’espanyol i ho fa molt tènuement en el primer nivell de l’escala d’estabilitat referencial. En català, tots els bilingües, inclosos els dominants de català, accepten la realització o omissió de la marca de manera completament opcional en tots els objectes, però l’ús de la marca augmenta a mesura que incrementa l’estabilitat referencial dels objectes i la dominança en espanyol. El fet que en català l’acceptació i l’ús de la marca penetri en tots els grups, juntament amb la major penetració en l’acceptabilitat que en la producció, suggereix que aquesta llengua està experimentant un canvi lingüístic generalitzat, accelerat per l’evolució interna de les llengües amb MDO (Salvador i Pérez Saldanya, 1993; Perpiñán, 2018; Pineda, 2018). En conjunt, el disseny bidireccional d’aquesta tesi demostra que en una societat bilingüe amb dues llengües amb MDO, una amb major extensió que l’altra (com ara l’espanyol i el català, respectivament), la vulnerabilitat de l’MDO al contacte de llengües porta a l’ampliació de l’MDO en la varietat que pràcticament no l’utilitza (català bilingüe), però no a l’erosió de la marca en la varietat que sí que ho fa (espanyol bilingüe). |
|---|