Metamorfosis de un mito. Don Juan en las reescrituras españolas contemporáneas
La tesi s'ha proposat analitzar les transformacions del mite de Don Joan en la narrativa, el teatre i el cinema espanyol entre els anys seixanta del segle XX i l'actualitat, amb la finalitat de perfilar les múltiples identitats que el personatge literari i, per tant, el relat mític ha assu...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | tesis doctoral |
| Estado: | Versión publicada |
| Fecha de publicación: | 2020 |
| País: | España |
| Institución: | CBUC, CESCA |
| Repositorio: | TDR. Tesis Doctorales en Red |
| OAI Identifier: | oai:www.tdx.cat:10803/670495 |
| Acceso en línea: | http://hdl.handle.net/10803/670495 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | Don Joan Don Juan Mitecrítica Mitocrítica Mythcriticism Postmodernisme Posmodernismo Postmodernism Ciències Humanes 82 |
| Sumario: | La tesi s'ha proposat analitzar les transformacions del mite de Don Joan en la narrativa, el teatre i el cinema espanyol entre els anys seixanta del segle XX i l'actualitat, amb la finalitat de perfilar les múltiples identitats que el personatge literari i, per tant, el relat mític ha assumit en el nostre temps. Així, doncs, beneficiant de les eines proporcionades per la crítica intertextual, els estudis intergenèrics i els de mitecrítica, s'ha reconstruït la història del mite de Don Joan respecte tant als seus orígens com a la seva evolució fins a l'actualitat. Centrant-nos en la producció artística més recent en llengua espanyola, hem detectat, en aquest primer i provisional intent de sistematització, un corpus de catorze obres que hem agrupat en cinc línies temàtiques i formals, que es descriuen a continuació. En primer lloc, en l'àmbit de les reescriptures del mite en l'exili republicà espanyol, després de presentar un panorama de les obres dramàtiques i de pensament que van aparèixer en l'època, ens hem detingut en el text teatral Don Juan en la mancebía (1968), de Ramón J. Sender, i en el de José Ricardo Morales titulat Ardor con ardor se apaga (1987). Tots dos autors proposen una reflexió crítica tant de la seva condició d'exiliats com de la societat espanyola del seu temps, alhora que subratllen el caràcter llibertari de l'heroi, facilitant també la recuperació del paper de la dona en el procés de seducció. La segona línia correspon a les reescriptures de caràcter metaficcional. Les obres en les quals hem centrat la nostra atenció són els drames D.J. (1987), de Jerónimo López Mozo, i La sombra del Tenorio (1994), de José Luis Alonso de Santos, així com les pel·lícules Don Juan, mi querido fantasma (1990), de Antonio Mercero, i Io, Don Giovanni (2009), de Carlos Saura. Totes elles parteixen del mite de Don Joan per a desenvolupar un discurs autoreflexiu basat en les diferents fórmules de la myse en abyme. Una altra tendència que hem individuat tendeix a subratllar el caràcter reflexiu i introspectiu de Don Joan. En efecte, en el drama Don Juan último (1992), de Vicente Molina Foix, en el conte de Paloma Díaz-Mas titulat «La visita del comendador» (2008), i en la novel·la Cartas de un jubilado (2010), de Tomás Segovia, els seus autors s'endinsen no sols en l'ànim del protagonista, sinó també en el d'altres personatges, a vegades aliens al relat mític, als quals se'ls permet exterioritzar els seus pensaments. En el quart grup convergeixen aquelles obres que tendeixen a transposar el tret de seductor de Don Joan als personatges femenins. En aquest marc temàtic hem analitzat els drames La vil seducción (1967), de Juan José Alonso Millán, una versió sobretot còmica del mite, i d.juan@simetrico.es (La burladora de Sevilla y el Tenorio del siglo XXI) (2008), de Jesús Campos García, al qual l'autor aconsegueix modernitzar el relat mític, al mateix temps que preserva tots els patrons que el constitueixen. Finalment, s'han analitzat aquelles reescriptures del mite que tenen un caràcter experimental que dificulta la seva agrupació dins d'una línia temàtica específica. A aquesta categoria pertany el drama de Luis Riaza titulat Representación del Don Juan Tenorio por el carro de las meretrices ambulantes (1973), així com la novel·la Larva / Babel de una noche de San Juan (1983), de Julián Ríos, i la pel·lícula Don Juan en los infiernos (1991), de Gonzalo Suárez. La tesi s'enriqueix d'una enquesta final realitzada a alguns dels autors, les obres dels quals han estat objecte d'aquest estudi, així com d'alguns documents gràfics significatius. |
|---|