Indagacions sobre una nova mirada. Una aproximació a l'objecte teatral
Aquesta recerca parteix de la tesi que l'objecte teatral ha sofert diverses alienacions, fruit d'una mirada anterior que ha sotmès la pràctica escenogràfica a un gènere de dualismes per la rigidesa amb la qual s'han establert analogies entre els elements teatrals i les diferents funci...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | tesis doctoral |
| Fecha de publicación: | 2023 |
| País: | España |
| Institución: | Universitat Autònoma de Barcelona |
| Repositorio: | Dipòsit Digital de Documents de la UAB |
| Idioma: | catalán |
| OAI Identifier: | oai:ddd.uab.cat:287302 |
| Acceso en línea: | https://ddd.uab.cat/record/287302 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | Escenografia Escenografía Scenography Objecte escènic Objeto escénico Scenic object Mirada Gaze Ciències Humanes |
| Sumario: | Aquesta recerca parteix de la tesi que l'objecte teatral ha sofert diverses alienacions, fruit d'una mirada anterior que ha sotmès la pràctica escenogràfica a un gènere de dualismes per la rigidesa amb la qual s'han establert analogies entre els elements teatrals i les diferents funcions, rols o oficis dins els límits del teatre de text. Els plantejaments artístics i filosòfics contemporanis, en canvi, semblen posar en qüestió l'encarcarament d'aquestes divisions i més aviat ens conviden a indagar la construcció d'una nova mirada que en desvetlli aspectes negligits. Aquesta investigació assumeix, doncs, l'atansament a una forma de mirar que va més enllà d'una forma de visionar tècnica, i s'adhereix a la lògica intel·lectual suggerida per la teòrica Mieke Bal (2009) sobre el caràcter intersubjectiu d'allò que ella anomena focalització. La nova mirada cap a l'objecte que es postula en aquesta recerca tampoc prové sistemàticament del subjecte, sinó de la relació recíproca que s'estableix entre el subjecte i l'objecte, esforçant-se per depassar els atributs d'actiu-passiu que tradicionalment se'ls havia atorgat. El resultat escenogràfic de "El percebeiro y otros relatos de la filosofía del no me voy a caer", un espectacle teatral estrenat el 2018 al teatre La Gleva de Barcelona i del qual en vaig dissenyar l'escenografia, es converteix en l'estudi de cas, perquè materialitza les qüestions essencials tractades en aquesta investigació. Per referir-me als objectes teatrals des d'aquest prisma s'empra el terme objecte escènic; una etiqueta circumstancial i estratègica per designar els objectes fora de categories clàssiques com utilleria o atrezzo, titella, pròtesi, maquinària, etc., que compten amb una tradició o un gènere teatral al darrere que podria incentivar certes idees preconcebudes i mirades ja construïdes. L'objecte escènic no és un objecte que compleixi un conjunt de requisits formals per classificar-lo amb una o altra etiqueta, és el resultat d'una mirada implicada en la contemporaneïtat i les reflexions que han posat en circulació pensadors com Graham Harman, Andrea Soto Calderón, Alexandra Midal, Alfred Gell de manera més evident però sense desestimar la guia de Claude Lévi-Strauss, Gilles Deleuze i Catherine Malabou tangencialment. La construcció d'aquesta mirada ha portat a aproximar-se a l'objecte escènic per mitjà de tres negacions: l'objecte escènic no representa el que és, no ocupa espai, i no és forma ni matèria finites. Aquestes tres distincions no neguen l'objecte escènic, sinó que neguen aspectes associats sovint a l'objecte, i més en concret a l'objecte teatral. En altres paraules, amb aquesta investigació es pot establir el que no és. L'aproximació a partir de la negació en detriment de possibles afirmacions complaents pretén replantejar la percepció de les coses, acostar-se a l'objecte teatral sense capturar-lo, sinó al·ludint-lo amb una forma particular d'atenció que impulsi premisses creatives. |
|---|