L’envelliment invisible: persones grans sense llar
[cat] «El que no es conta, no es veu.» Aquesta afirmació, aparentment senzilla, amaga una veritat profunda que travessa el discurs social, polític i institucional: allò que no forma part del relat hegemònic, allò que no es visibilitza ni s’articula com a problema públic, queda rele...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | artículo |
| Estado: | Versión publicada |
| Fecha de publicación: | 2025 |
| País: | España |
| Institución: | Universidad de las Islas Baleares |
| Repositorio: | Biblioteca Digital de les Illes Balears |
| OAI Identifier: | anuariEnvelliment:2025_anuari_envelliment_p267 |
| Acceso en línea: | http://ibdigital.uib.es/greenstone/sites/oai-site/collect/anuariEnvelliment/index/assoc/2025_anu/ari_enve/lliment_/p267.dir/2025_anuari_envelliment_p267.pdf http://ibdigital.uib.es/greenstone/library/collection/anuariEnvelliment/document/2025_anuari_envelliment_p267 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | Older people Homeless persons Aging |
| Sumario: | [cat] «El que no es conta, no es veu.» Aquesta afirmació, aparentment senzilla, amaga una veritat profunda que travessa el discurs social, polític i institucional: allò que no forma part del relat hegemònic, allò que no es visibilitza ni s’articula com a problema públic, queda relegat a la invisibilitat. Aquesta invisibilitat no és casual ni neutral: respon a dinàmiques estructurals que defineixen què és digne de ser vist, comptabilitzat, atès o prioritzat. En aquest sentit, l’envelliment en condicions de vulnerabilitat social, i en particular el cas de les persones majors de 64 anys en situació d’exclusió social i/o sensellarisme, constitueix un exemple paradigmàtic d’aquesta exclusió doble: de drets i de reconeixement. Les polítiques públiques d’envelliment han tendit a centrar-se, majoritàriament, en aspectes vinculats a la salut, l’autonomia personal i la promoció de l’envelliment actiu. Tot i ser línies d’actuació necessàries, deixen fora de focus una part de la realitat que afecta col·lectius que no encaixen en aquest model: persones sense xarxa familiar o comunitària, amb trajectòries de pobresa crònica, amb problemes de salut mental o addiccions, o amb itineraris vitals marcats per l’exclusió. En aquests casos, la manca de recursos específics, de centres d’atenció adaptats i de programes pensats per a la seva realitat concreta contribueix a perpetuar la seva invisibilitat i a dificultar-ne l’atenció adequada. Aquest article pretén contribuir a fer visible aquesta realitat sovint ignorada, i obrir una reflexió crítica sobre les limitacions dels marcs actuals d’intervenció i la necessitat d’articular respostes integrals, interseccionals i específiques per fer front a l’exclusió social en l’etapa de la vellesa. Perquè, si no ho contam, si no ho reconeixem, continuarem deixant aquestes persones fora de les polítiques, dels serveis i, en definitiva, de la nostra responsabilitat col·lectiva. |
|---|