Utilidad de los biomarcadores de disfunción cardíaca en enfermedades de origen placentario como la preeclampsia durante el embarazo
La preeclàmpsia és una complicació greu de l’embaràs associada a una elevada morbimortalitat tant materna com fetal. Es caracteritza per una disfunció placentària mediada per una angiogènesi deficient, mecanisme que també està implicat en altres entitats com el retard de creixement intrauterí i el p...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de documento: | tese |
| Estado: | Versão publicada |
| Data de publicação: | 2025 |
| País: | España |
| Recursos: | CBUC, CESCA |
| Repositório: | TDR. Tesis Doctorales en Red |
| OAI Identifier: | oai:www.tdx.cat:10803/695950 |
| Acesso em linha: | http://hdl.handle.net/10803/695950 |
| Access Level: | Acceso aberto |
| Palavra-chave: | Angiogènic Angiogenic Angiogénico Cardiovascular Ciències de la Salut 577 |
| Resumo: | La preeclàmpsia és una complicació greu de l’embaràs associada a una elevada morbimortalitat tant materna com fetal. Es caracteritza per una disfunció placentària mediada per una angiogènesi deficient, mecanisme que també està implicat en altres entitats com el retard de creixement intrauterí i el part preterme espontani. Tradicionalment es considerava que la preeclàmpsia es resolia després del part; tanmateix, cada cop hi ha més evidència de la seva associació amb riscos per a la salut a llarg termini, tant per a la mare com per a la descendència. La relació entre preeclàmpsia i malaltia cardiovascular materna en etapes posteriors de la vida ha estat àmpliament documentada en estudis epidemiològics, tot i que els mecanismes fisiopatològics que connecten ambdues entitats encara no es tan ben establerts. Alguns autors plantegen que el desenvolupament de la preeclàmpsia pot ser degut a una adaptació cardiovascular inadequada durant l’embaràs. D’altres, en canvi, proposen que és la preeclàmpsia la que indueix dany cardiovascular, a través de l’estrès hemodinàmic generat per les elevades demandes fetals en un entorn placentari ineficaç, així com per l’alliberament sistèmic de factors oxidatius i inflamatoris originats a la placenta, capaços de provocar dany endotelial. Aquesta disfunció cardiovascular sembla encara més marcada quan la preeclàmpsia s’acompanya de retard de creixement intrauterí, fet que suggereix una interacció entre la gravetat de la disfunció placentària i la capacitat d’adaptació del sistema cardiovascular matern. Tenint en compte que ambdós mecanismes podrien coexistir i contribuir conjuntament als diferents fenotips de preeclàmpsia, el present estudi proposa la mesura tant de factors angiogènics, indicatius de disfunció placentària, com de biomarcadors relacionats amb la malaltia cardiovascular i metabòlica prèviament associats a la preeclàmpsia, al llarg dels tres trimestres de la gestació. Els resultats obtinguts permeten establir una relació entre les complicacions placentàries i els biomarcadors de disfunció cardiovascular i metabòlica, fet que suggereix l’existència d’alteracions cardiovasculars tant en el primer com en el tercer trimestre de l’embaràs. Així mateix, es demostra la utilitat d’aquests biomarcadors en la predicció de complicacions placentàries com la preeclàmpsia o el retard de creixement intrauterí. Mitjançant models de regressió logística, s’avalua si la mesura d’aquests biomarcadors en el primer trimestre de l’embaràs aporta capacitat predictiva addicional als models basats en factors de risc materns i paràmetres ecogràfics. Finalment, atesa l’àmplia disponibilitat dels biomarcadors cardiovasculars, fins i tot en serveis d’urgències o centres d’atenció primària, s’analitza si la seva capacitat per confirmar o descartar la preeclàmpsia és comparable a la de la ràtio dels factors angiogènics, que encara no està implementada de manera generalitzada en centres sanitaris de menor complexitat. |
|---|