Elfrida i Elvira
L'anàlisi d'aquests dos melodrames de finals del segle XVIII, Elfrida i Elvira, parteix d'una hipòtesi: la "transició invisible", proposada com a eix conductor del projecte. La tesi de base és que el llibretista i el compositor, mitjançant la seva obra, intenten conduir el m...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | tesis doctoral |
| Fecha de publicación: | 2025 |
| País: | España |
| Institución: | Universitat Autònoma de Barcelona |
| Repositorio: | Dipòsit Digital de Documents de la UAB |
| Idioma: | catalán |
| OAI Identifier: | oai:ddd.uab.cat:323386 |
| Acceso en línea: | https://ddd.uab.cat/record/323386 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | Òpera Liric opera Ópera Ciències Humanes |
| Sumario: | L'anàlisi d'aquests dos melodrames de finals del segle XVIII, Elfrida i Elvira, parteix d'una hipòtesi: la "transició invisible", proposada com a eix conductor del projecte. La tesi de base és que el llibretista i el compositor, mitjançant la seva obra, intenten conduir el melodrama cap a una nova estructura que només es consolidarà plenament al segle XIX amb Bellini, Donizetti, Rossini i, finalment, Verdi. Després de l'intent de reforma realitzat a Viena amb Gluck, i havent constatat la poca atenció i seguiment que aquesta va rebre especialment a Itàlia, Calzabigi sent la necessitat de crear una nova forma de melodrama. Aquesta ha de tenir en compte les exigències del mecenes i els gustos del públic, però també ha de superar tant l'estructura tradicional metastasiana com l'enfocament que a Itàlia ja sembla superat o, si més no, no plenament acceptat, per tal de dirigir l'òpera cap a una nova via. No existeixen estudis complets i profunds sobre aquestes dues obres, només articles en revistes especialitzades o intervencions en congressos, la majoria dels quals són antics. Aquests breus escrits aborden les dues òperes per separat. Entre ells, cal destacar l'assaig de Giovanni Carlo Ballola L'ultimo Calzabigi: Paisiello e l'Elfrida (1972), centrat en la recepció de l'obra, i el de Rosy Candiani L'intellettuale censurato: Calzabigi e l'Elvira a Napoli nel 1794, on l'autora, després d'una breu comparació amb el drama del 1792 (Elfrida), examina les raons del "presumpte" fracàs de l'obra, ja que no se'n va fer cap reposició després de l'estrena del 12 de gener de 1794. També cal esmentar la contribució de Marita Petzholdt McClymonds: Calzabigi and Paisiello's "Elfrida" and "Elvira". Crumbling Conventions within a Rapidly Changing Genre, que, comparant l'estructura textual i musical dels dos drames, els considera un pas important cap a un canvi de gènere que només es consolidarà al segle XIX, donant suport així a la hipòtesi que fonamenta aquest estudi. Igualment rellevant és l'article de Mario Piscitelli I libretti napoletani di Ranieri de' Calzabigi, una breu anàlisi dels dos textos literaris. També són destacables dues intervencions sobre l'estètica de Calzabigi presentades al Congrés d'estudis celebrat a Livorno el 1996, ciutat natal del poeta: la d'Enrico Fubini L'estetica di Ranieri de' Calzabigi i la de Michela Garda Il tragico ed il sublime in Ranieri de' Calzabigi. Hi ha, a més, un estudi més recent del 2012 d'Antony R. Del Donna titulat Opera, Theatrical Culture and Society in Late Eighteenth-Century Naples, el tercer capítol del qual està dedicat explícitament a Elfrida, des del punt de vista del compositor: Giovanni Paisiello's Elfrida: Operatic Idol, Martyr and Symbol of Nation. Finalment, un estudi del 2016 de Magnus Tessing Schneider, Legacy of an Anti-Patriot: Calzabigi's Elvira in Naples 1794, que se centra exclusivament en els fets relacionats amb l'ajornament de l'estrena de l'òpera, tema al qual dedicarem un apartat específic al capítol sobre Elvira. En efecte, aquests dos melodrames napolitans, escrits per Calzabigi en la seva maduresa i musicats pel geni de Paisiello, representen encara que de manera subtil un punt d'inflexió cap al melodrama del nou segle, si més no perquè s'hi consolida la idea d'un compositor que posa música a un llibret escrit expressament per a l'ocasió. La recerca s'articularà, com ja s'ha esmentat, a partir de l'anàlisi de les posicions teòriques de Calzabigi, expressades en els seus textos assagístics, i de les dels teòrics napolitans contemporanis. Posteriorment s'estudiarà la naturalesa dels arguments: el d'Elfrida, derivat d'un drama anglès contemporani; el d'Elvira, una invenció original de Calzabigi; així com l'estructura mètrica i estilística dels dos llibrets. També es farà una anàlisi de la part musical i orquestral, amb comparacions pertinents amb altres drames coetanis i amb. |
|---|