La eudaimonía de los difuntos. A propósito de un texto de Aristóteles

Tras afirmar que la eudaimonía requiere de una virtud perfecta y de una vida entera (Eth.Nic., I, 9,1100a 4) Aristóteles aborda la sentencia de Solón según la cual no se puede considerar a nadie feliz hasta ‘ver el fin’ (τέλος ὁρᾶν). La interpretación de la sentencia da pie a que el estagirita plant...

Descripción completa

Detalles Bibliográficos
Autor: Mauri, Margarita
Tipo de recurso: capítulo de libro
Estado:Versión publicada
Fecha de publicación:2025
País:España
Institución:Varias* (Consorci de Biblioteques Universitáries de Catalunya, Centre de Serveis Científics i Acadèmics de Catalunya)
Repositorio:Recercat. Dipósit de la Recerca de Catalunya
OAI Identifier:oai:recercat.cat:2445/226313
Acceso en línea:https://hdl.handle.net/2445/226313
Access Level:acceso abierto
Palabra clave:Filosofia antiga
Virtut
Felicitat
Ancient philosophy
Virtue
Happiness
Descripción
Sumario:Tras afirmar que la eudaimonía requiere de una virtud perfecta y de una vida entera (Eth.Nic., I, 9,1100a 4) Aristóteles aborda la sentencia de Solón según la cual no se puede considerar a nadie feliz hasta ‘ver el fin’ (τέλος ὁρᾶν). La interpretación de la sentencia da pie a que el estagirita plantee tres cuestiones: a) qué impide considerar feliz a alguien mientras vive, b) si el hombre es feliz tras la muerte, y, en último término, c) si lo que les sucede a los descendientes y amigos afecta a la felicidad de sus familiares difuntos.