Trastorns de la conducta alimentària i envelliment
[cat] Probablement, per influència dels ideals d’eterna joventut i de figura esvelta i perfecta — variables facilitadores, però no úniques—, els trastorns de la conducta alimentària han augmentat en els últims anys. A pesar que la manca de literatura i de conscienciació social semb...
| Autores: | , |
|---|---|
| Tipo de recurso: | artículo |
| Estado: | Versión publicada |
| Fecha de publicación: | 2016 |
| País: | España |
| Institución: | Universidad de las Islas Baleares |
| Repositorio: | Biblioteca Digital de les Illes Balears |
| OAI Identifier: | anuariEnvelliment:2016_anuari_envelliment_p203 |
| Acceso en línea: | http://ibdigital.uib.es/greenstone/sites/oai-site/collect/anuariEnvelliment/index/assoc/2016_anu/ari_enve/lliment_/p203.dir/2016_anuari_envelliment_p203.pdf http://ibdigital.uib.es/greenstone/library/collection/anuariEnvelliment/document/2016_anuari_envelliment_p203 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | Eating disorders Older people |
| Sumario: | [cat] Probablement, per influència dels ideals d’eterna joventut i de figura esvelta i perfecta — variables facilitadores, però no úniques—, els trastorns de la conducta alimentària han augmentat en els últims anys. A pesar que la manca de literatura i de conscienciació social semblen indicar el contrari, s’ha identificat també un augment dels trastorns de la conducta alimentària en edats avançades. Un estudi va revelar que un 3,8% de les dones grans de la mostra complia criteris de patir un trastorn de la conducta alimentària i un 4,4% presentava simptomatologia per a desordres alimentaris. La insatisfacció de l’aparença corporal es manifesta independentment de l’edat i, fins i tot, pot veure’s agreujat en arribar la menopausa. Moltes dones grans reben l’arribada de la menopausa com un marcador de l’envelliment, raó per la qual intenten combatre-la mitjançant el control i la disminució del pes. En altres ocasions, es tracta d’una patologia que s’ha mantingut al llarg dels anys i en la qual apareixen recaigudes, que provoquen deterioració en diferents àrees, com la interpersonal, o associades a malalties físiques i mentals. Indiscutiblement, la problemàtica vinculada amb el manteniment i la història d’intents de recuperació fallits compliquen la intervenció. L’edat actua com una variable amb entitat suficient com per generar diferències significatives entre el col·lectiu de joves i el de grans, com l’edat d’inici, l’evolució del quadre clínic, la comorbiditat associada o la durada del trastorn. No obstant això, és un col·lectiu que no tendeix a declarar la simptomatologia ni a demanar ajuda i que, per tant, passa inadvertit. Per la qual cosa s’ha de fomentar una conscienciació social i professional que desenvolupi abordatges adequats, en els quals el diagnòstic diferencial ha de ser el correcte i la intervenció també ha de reconèixer les especificitats d’un trastorn greu, complicat i mantingut en el temps. |
|---|