Dissenyar per la vida: notes de l’aterratge d’uns alienígenes al planeta Terra
Aquest treball aborda el disseny com una pràctica d’orientació civilitzatòria en un context de crisi ecològica, tecnològica i social. Parteix de la hipòtesi que el present no pateix només una manca de solucions, sinó una crisi d’orientació: sovint no sabem distingir quan les formes de protecció que...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | tesis de maestría |
| Estado: | Versión enviada para evaluación y publicación |
| Fecha de publicación: | 0001 |
| País: | España |
| Institución: | Universitat Oberta de Catalunya (UOC) |
| Repositorio: | O2, repositorio institucional de la UOC |
| OAI Identifier: | oai:dnet:orepositorio::aed479f29e5ad23afd436886415c92cc |
| Acceso en línea: | https://hdl.handle.net/10609/155178 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | disseny especulatiu, disseny de transicions, crisi d&apos orientació |
| Sumario: | Aquest treball aborda el disseny com una pràctica d’orientació civilitzatòria en un context de crisi ecològica, tecnològica i social. Parteix de la hipòtesi que el present no pateix només una manca de solucions, sinó una crisi d’orientació: sovint no sabem distingir quan les formes de protecció que construïm sostenen la vida i quan, al contrari, deriven en sistemes de tancament, exclusió o irreversibilitat. Per analitzar aquesta tensió, el treball proposa el binomi refugi/presó com a gramàtica crítica per examinar les pràctiques de disseny i les seves conseqüències materials, temporals i polítiques. Metodològicament, la recerca es planteja com una diagnosi conceptual amb vocació operativa. No pretén definir una metodologia universal de disseny, sinó produir criteris parcials que permetin detectar quan una proposta orientada a protegir, estabilitzar o fer habitable un món comença a convertir-se en un dispositiu de clausura. El treball dialoga amb el disseny especulatiu, el Vision in Product Design i el disseny de transicions, i els reinterpreta a partir de quatre instruments: la perspectiva alienígena, l’ètica d’escala, les temporalitats i la construcció de mons. Aquests instruments serveixen per desnaturalitzar el present, identificar dependències i externalitats, detectar irreversibilitats i fer explícites les cosmologies que tota pràctica de disseny pressuposa. El resultat principal és un protocol d’aterratge que no garanteix refugis justos ni elimina el conflicte polític, però ofereix una disciplina per impedir que els límits es naturalitzin, fer visibles les externalitats, reconèixer les herències temporals i mantenir oberta la discussió sobre els mons que el disseny contribueix a construir. En aquest sentit, el treball defensa que el disseny pot orientar sense tancar només si conserva la seva capacitat de revisió, deliberació i estranyament crític. |
|---|