De l'ecologia del comportament a la demografia: lliçons per a la conservació del sisó comú (Tetrax tetrax) = From behavioral ecology to demography: lessons for the little Bustard (Tetrax tetrax) conservation
[cat] La conservació de les espècies amenaçades requereix entendre els factors que determinen la selecció de l’hàbitat, la supervivència i la productivitat de les seves poblacions. Sota l’actual context d’intensificació agrícola, les espècies que habiten els ambients agraris han d’adaptar-se, en el...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | tesis doctoral |
| Estado: | Versión publicada |
| Fecha de publicación: | 2019 |
| País: | España |
| Institución: | Universidad de Barcelona |
| Repositorio: | Dipòsit Digital de la UB |
| OAI Identifier: | oai:diposit.ub.edu:2445/131861 |
| Acceso en línea: | https://hdl.handle.net/2445/131861 http://hdl.handle.net/10803/666607 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | Ocells Protección de la fauna Birds Wildlife conservation |
| Sumario: | [cat] La conservació de les espècies amenaçades requereix entendre els factors que determinen la selecció de l’hàbitat, la supervivència i la productivitat de les seves poblacions. Sota l’actual context d’intensificació agrícola, les espècies que habiten els ambients agraris han d’adaptar-se, en el sentit ampli de la paraula, als ràpids canvis i constants que pateixen aquests sistemes. No obstant, no totes les espècies ho aconsegueixen i com a resultat d’això es produeixen dràstiques davallades dels seus efectius poblacionals i inclús la pèrdua de la biodiversitat. Els ocells esteparis són un dels grups d’espècies que més han vist reduïdes les seves poblacions i actualment són considerades com un dels grups més amenaçats a nivell europeu. Les característiques d’aquest heterogeni grup d’espècies des d’un punt de vista filogenètic, però amb condicions de vida i adaptacions al medi similars, comporta que molts dels reptes que se’ns plantegen des d’un punt de vista de la conservació a nivell específic siguin compartits per una majoria d’elles ja que, sovint, les mesures dirigides a la conservació d’aquestes espècies es tradueixen en millores de la qualitat de l’hàbitat que beneficien al conjunt d’elles. El sisó comú (Tetrax tetrax, Linnaeus 1758) és un ocell estepari que es distribueix al llarg del Paleàrtic amb importants poblacions a la península Ibèrica. Originàriament, l’espècie ocupava les estepes naturals d’Euràsia, però de manera secundària ha colonitzat les àrees agrícoles cerealístiques. En els últims decennis, l’espècie ha patit una forta regressió poblacional deguda, principalment, a la intensificació dels sistemes agrícoles, encara que la caça il·legal i les col·lisions amb línies elèctriques són també factors d’amenaça. Actualment, l’espècie es troba catalogada com a “Vulnerable” a escala europea i “Pròxima a la Amenaça” a nivell mundial, tot i que els resultat obtinguts en els últims censos realitzats a Europa posen de manifest la urgència d’una actualització del seu estat de conservació. Els processos específics vinculats a la intensificació agrícola i al declivi poblacional del sisó comú són, segurament, complexes i multifactorials. Aquesta tesi pretén aportar nous coneixements necessaris per a una gestió adequada i eficaç per a la conservació d’aquesta espècie. Per aquest motiu, s’han investigat alguns aspectes rellevants per entendre la demografia de l’espècie, com són la mortalitat adulta i el comportament d’incubació, i també la selecció d’hàbitat i la dieta a l’hivern. Normalment, els animals no es distribueixen en l’espai de manera aleatòria. La distribució espacial és el resultat de la suma d’efectes de molts factors que sovint són difícils de separar els uns dels altres. Gràcies a la combinació en l’ús del mapeig espacial mitjançant vectors propis i models d’hàbitat, hem pogut demostrar com el comportament espacial de les femelles de sisó durant el període no reproductor està influenciat per l’efecte independent de les variables d’hàbitat i per les limitacions espacials, així com per el seu efecte conjunt. Aproximadament un terç de l’agregació espacial observada en la distribució de les femelles de sisó estava relacionada amb les respostes a un entorn agregat espacialment. A més a més, el fet que les diferents femelles presentessin, no només agregacions espacials a les mateixes escales, sinó que també agregacions en les mateixes àrees de la plana de Lleida, suggereix que els patrons observats podrien estar relacionats amb la heterogeneïtat de la configuració del paisatge a l’àrea d’estudi. Els filtres espacials que representaven patrons d’agregació a ~18 km i 3-5 km tenien una gran importància en l’ocurrència de les femelles. No obstant això, també es van identificar efectes purs de l’hàbitat. El pendent del terreny, la disponibilitat d’alfals i rostolls de blat de moro van ser les variables que més van influir en la selecció de l’hàbitat. En general, els models van revelar un efecte negatiu no lineal del pendent i efectes positius a valors intermedis en la disponibilitat d'alfals i rostolls de blat de moro. Elevats nivells de rostolls de cereals en regadiu i les carreteres també van tenir un efecte positiu en l'ocurrència a nivell de població. Els nostres resultats proporcionen evidència que el comportament de les femelles de sisó estava limitat més enllà de les variables d’hàbitat durant el període no reproductor. Aquest patró pot resultar de diferents processos no excloents entre si, com els equilibris cost-beneficis del moviment animal, l'heterogeneïtat configuracional del medi o la gran fidelitat del lloc i l'atracció específica. Mesures destinades a mantenir la disponibilitat d'alfals i la heterogeneïtat de l'hàbitat en els paisatges o terrenys lliures, en llocs segurs propis de zones de cria, podrien contribuir a protegir les poblacions de sisó durant el període non reproductor. Les anàlisis microhistològiques de femtes van mostrar que la dieta del sisó a l’hivern inclou almenys 62 espècies de plantes. Les espècies més consumides eren lleguminoses cultivades (46.7%) i dicotiledònies arvenses (45.6%), mentre que les monocotiledònies eren escassament consumides (7.7%). La composició en la dieta diferia significativament entre les zones agrícoles de secà i les zones de regadiu. A les zones de regadiu, la dieta es composava principalment per lleguminoses, particularment per alfals (Medicago sativa). En contrast, a les zones agrícoles de secà la dieta era més diversa, composada principalment per plantes arvenses (Compositae, Papaveraceae i Cruciferae) i també per lleguminoses cultivades, en particular per veces (Vicia sativa). Aquests resultats suggereixen que els cultius de lleguminoses podrien ser una mesura efectiva per millorar la qualitat de l’hàbitat en zones amb escassos recursos tròfics. No obstant, en el cas de zones de regadiu, la forta dependència a l’alfals podria fer al sisó més vulnerable als canvis en els usos del sòl. A través de combinar totes les dades telemètriques recopilades durant un període de 12 anys per a tots els equips d’investigació que treballen amb el sisó comú a la península Ibèrica, vam trobar que la mortalitat antropogènica anual semblava tenir un impacte crític sobre l’espècie, amb valors quasi tan elevats de mortalitat com els atribuïts a la depredació. Les col·lisions amb línies elèctriques van ser identificades com la principal amenaça sobre la població adulta (3.4-3.8%/any), seguides de les morts il·legals (2.4-3%/any), les quals tenien un impacte superior al que inicialment s’esperava. Pel que fa a la reproducció, la taxa de reposició de les postes fracassades era molt més elevada de l’esperat, essent de 67% per a les primeres postes fracassades i del 57% per a les segones postes que no arribaven a eclosionar. En total, el 67% dels nius va fracassar durant la incubació, degut en part per la baixa taxa d’eclosió de les postes de reposició (16.7%). Les pràctiques agrícoles van representar el 36.8% del nius fracassats. La principal causa de fracàs va ser l’abandonament/depredació del niu (58% de les postes fracassades). La data de posta va tenir un efecte negatiu en la probabilitat d’eclosió i sobre el risc de fracassar entre les primeres postes. La mida del camp del niu (efecte negatiu) era el factor més important a l’hora de determinar la probabilitat d’eclosió. No obstant, la mida de l’àrea vital (efecte positiu) també hi va contribuir. Mesures dirigides a millorar el subministrament de recursos tròfics, incrementant la densitat dels marges dels camps i la disponibilitat de guarets podria facilitar el manteniment de la condició física de les femelles abans i durant la incubació, com també oferir un hàbitat adequat per les postes de reposició. L’adaptació del reg i dels períodes de sega en els camps d’alfals durant la temporada de nidificació també contribuirien a augmentar l’èxit d’eclosió de postes de reposició. |
|---|