Biomarcadores de angiogénesis y neuroreparación en sangre en la recuperación funcional durante terapia neurorehabilitadora tras el ictus
La neurorehabilitació és l’únic tractament disponible per millorar l’estat funcional i la qualitat de vida després d’un ictus. Tanmateix, la variabilitat en els protocols respecte a la intensitat i freqüència del tractament posa de manifest la necessitat de personalitzar les teràpies segons l’afecta...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | tesis doctoral |
| Estado: | Versión publicada |
| Fecha de publicación: | 2025 |
| País: | España |
| Institución: | CBUC, CESCA |
| Repositorio: | TDR. Tesis Doctorales en Red |
| OAI Identifier: | oai:www.tdx.cat:10803/694128 |
| Acceso en línea: | http://hdl.handle.net/10803/694128 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | Ictus Biomarker Biomarcador Stroke Neurorehabilitació Neurorehabilitation Neurorehabilitación Ciències de la Salut 61 |
| Sumario: | La neurorehabilitació és l’únic tractament disponible per millorar l’estat funcional i la qualitat de vida després d’un ictus. Tanmateix, la variabilitat en els protocols respecte a la intensitat i freqüència del tractament posa de manifest la necessitat de personalitzar les teràpies segons l’afectació funcional del pacient i els recursos disponibles. Els biomarcadors sanguinis associats a l’ictus podrien guiar aquestes decisions clíniques, aportant informació sobre processos com la neuroplasticitat, la vasculogènesi i la regeneració axonal, essencials en la recuperació cerebral i la seva relació amb la rehabilitació post-ictus. L’objectiu d’aquesta tesi és investigar l’impacte de la teràpia neurorehabilitadora i la seva intensitat després d’un ictus en la millora funcional i en els nivells sèrics d’angiogenina (ANG), endostatina (END), el Factor de Creixement i Diferenciació-10 (GDF-10), l’Activador del Plasminogen tipus Uroquinasa (uPA) i el seu receptor (uPA-Receptor) (uPA-R), com a possibles biomarcadors relacionats amb la neuroplasticitat en la recuperació associada a la rehabilitació post-ictus. Metodològicament, la tesi es basa en un estudi prospectiu, observacional, longitudinal i multicèntric amb dues cohorts: pacients amb ictus en teràpia de rehabilitació (RHB) i subjectes de control (sense malalties neurològiques, malignes o inflamatòries conegudes). A més, els primers es van subclasificar en teràpia intensiva (IRT, mínim 15 h/setmana) i convencional (NO-IRT, <15 h/setmana). Hi van participar 6 centres amb avaluacions funcionals i mostres de sang recollides durant el seguiment (pre-RHB, 1 mes, 3 mesos i 6 mesos post-RHB). La cohort final inclou 62 pacients amb ictus i 43 controls. Els nivells dels biomarcadors es van determinar mitjançant ELISA juntament amb una bateria de proves funcionals. Els resultats mostren que els pacients del grup IRT van aconseguir millores més ràpides (dins del primer mes) en diverses escales (CAHAI, FMA i FAC) i una ambulació comunitària més precoç (als 3 mesos). L’ANG va ser l’únic biomarcador amb diferències significatives entre grups, augmentant al mes només en IRT. Només ANG i END es van trobar significativament elevats respecte al grup control, sense diferències entre subgrups en la visita basal. Finalment, els nivells alts de GDF-10 o uPAR previs a la intervenció es van associar amb pitjors resultats als 6 mesos, mentre que les reduccions en END i els augments en GDF-10 després d’un mes es van correlacionar amb millors resultats. En conclusió, aquesta tesi suggereix que la intensitat de la rehabilitació està associada a millores funcionals primerenques i que els canvis en ANG, END, GDF-10 i uPAR podrien ser biomarcadors útils per monitoritzar la recuperació durant la rehabilitació a llarg termini. Tot i això, calen nous estudis confirmatoris amb cohorts més àmplies. |
|---|