Noves aproximacions terapèutiques en la Distrofia Muscular de Duchenne i validació d'estratègies diagnòstiques en les malalties neuromusculars pediàtriques
Els trastorns neuromusculars pediàtrics són malalties minoritàries causades per un gran nombre de gens, molts d’ells de gran mida i d’estructura complexa, fet que dificulta enormement el diagnòstic molecular i el disseny de noves estratègies terapèutiques. Alhora son malalties sovint multisistèmique...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | tesis doctoral |
| Estado: | Versión publicada |
| Fecha de publicación: | 2018 |
| País: | España |
| Institución: | CBUC, CESCA |
| Repositorio: | TDR. Tesis Doctorales en Red |
| OAI Identifier: | oai:www.tdx.cat:10803/666653 |
| Acceso en línea: | http://hdl.handle.net/10803/666653 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | Distròfia muscular Distrofia muscular Muscular dystrophy Terapèutica Terapéutica Therapeutics Malalties neuromusculars Enfermedades neuromusculares Neuromuscular diseases Ciències Experimentals i Matemàtiques 575 |
| Sumario: | Els trastorns neuromusculars pediàtrics són malalties minoritàries causades per un gran nombre de gens, molts d’ells de gran mida i d’estructura complexa, fet que dificulta enormement el diagnòstic molecular i el disseny de noves estratègies terapèutiques. Alhora son malalties sovint multisistèmiques, que involucren a molts professionals, pel que el maneig d’aquests pacients és també complex. Davant aquest gran repte, aquesta tesi s’ha centrat en dos fites principals. Per una banda, en analitzar l’abordatge de dues aproximacions terapèutiques per a la DMD, i, en segon lloc, en la optimització de les eines diagnòstiques pels pacients amb malalties neuromusculars. Les dues aproximacions terapèutiques per a la DMD són: - Aprofundir en el coneixement de l’efecte dels estrògens en el múscul esquelètic tractant el model murí deficient en distrofina mitjançant la inserció subcutània d’un pellet de 17β-Estradiol (E2) durant un mes. Aquest tractament ens ha permès demostrar l’efecte beneficiós de l’E2 reduint els nivells del marcador de dany muscular, creatina quinasa (CK) i disminuint les acumulacions de calci intracel·lular, segurament actuant com a estabilitzador de membrana. A més l’estudi de expressió gènica diferencials ens revela que l’E2 genera la sobreexpressió de gens relacionats amb la miogènesi com la miogenina, la utrofina o els marcadors de cèl·lules satèl·lit Pax7 i MyoD. A més, genera la sobreexpressió del receptor de neurotrofines de baixa afinitat p75NTR. Aquest receptor s’expressa en cèl·lules satèl·lit i a la membrana sarcoplasmàtica de fibres en regeneració. Tot i no haver pogut determinar quin lligand actua sobre p75NTR, es postula que es tracta de NGF, proteïna que és degradada per la metal·loproteasa MMP-9 (sobreexpressada també amb l’E2). La modulació del receptor de p75NTR per mitjà del fàrmac agonista parcial LM11A-31, tot i reduir els nivells de CK, no aconsegueix els mateixos efectes que l’E2. En resum, sembla ser que l’E2 es troba promovent la supervivència cel·lular en el múscul esquelètic per mitjà de la modulació de la via PI3K/Akt. - Comprovar l’eficàcia del fàrmac PTC-124 sobre les mutacions nonsense en el model murí mdx, restablint l’expressió de distrofina per mitjà tres injeccions diàries durant dues setmanes. No s’ha pogut observar increment de la proteïna Distrofina en els animals tractats amb el fàrmac però si en aquells injectats amb el vehicle de dissolució, el DMSO. En un futur, s’haurà d’analitzar els efecte del DMSO sobre el múscul esquelètic en profunditat. Es va hipotetitzar que la no funció es podia deure a que el PTC-124 no arribava al seu teixit diana, el múscul esquelètic. Per això, es va plantejar l’ús de nanopartícules mesoporoses de sílice (MSNs) com a vehicles d’alliberament del fàrmac al teixit diana, demostrant que era una bona estratègia pel tropisme de les nanopartícules pel múscul inflamat. I l’aproximació diagnòstica pels pacients amb malalties neuromusculars pediàtriques, va ser: - Analitzar el rendiment diagnòstic de noves tècniques de seqüenciació masiva (exoma complet i exoma clínic) en pacients amb trastorns neuromusculars pediàtrics. Mitjançant aquesta aproximació hem pogut demostrar que el rendiment diagnòstic d’aquestes tècniques depèn i precisa del diagnòstic clínic previ mitjançant les dades clíniques, l’electromiografia, la biòpsia muscular i la ressonància magnètica muscular. Com més clar sigui aquest diagnòstic previ, més possibilitats hi ha de trobar la causa genètica. En aquestes condicions, l’anàlisi mitjançant exoma clínic (panell) ha resultat tenir un millor rendiment que l’exoma complet. A més, la validació funcional de les variants considerades de significat incert (VUS) és necessària per la confirmació dels diagnòstics. |
|---|