Estimulación de la síntesis de nucleótidos como tratamiento de los defectos en la replicación del ADN mitocondrial
La síndrome de depleció i delecions múltiples de l' ADN mitocondrial (ADNmt) (SDDM) engloba un grup de malalties minoritàries d' herència autosòmica, recessiva o dominant, degudes a alteracions en el manteniment de l' ADNmt. Aquestes alteracions es manifesten com una pèrdua de molècul...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | tesis doctoral |
| Fecha de publicación: | 2020 |
| País: | España |
| Institución: | Universitat Autònoma de Barcelona |
| Repositorio: | Dipòsit Digital de Documents de la UAB |
| Idioma: | español |
| OAI Identifier: | oai:ddd.uab.cat:238224 |
| Acceso en línea: | https://ddd.uab.cat/record/238224 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | ADN ADN mitocondrial Nucleòtids |
| Sumario: | La síndrome de depleció i delecions múltiples de l' ADN mitocondrial (ADNmt) (SDDM) engloba un grup de malalties minoritàries d' herència autosòmica, recessiva o dominant, degudes a alteracions en el manteniment de l' ADNmt. Aquestes alteracions es manifesten com una pèrdua de molècules d' ADNmt (depleció), acumulació de delecions múltiples o de mutacions puntuals a l' ADNmt. L' espectre clínic de la SDDM és molt ampli i heterogeni. Pot manifestar-se en un rang molt ampli de gravetat, des d' afectacions simples i relativament lleus, fins a afectacions de progressió ràpida i\/o multiorgàniques que condueixen a la mort del pacient durant els primers anys de vida. Genèticament, la SDDM és també heterogènia i s' associa a mutacions en gens nuclears els productes dels quals participen en processos relacionats d' alguna forma amb el manteniment de l' ADNmt. Un d' aquests processos és l' homeòstasi de dNTPs que resulta imprescindible per garantir una correcta replicació de l' ADNmt. El present treball de tesi doctoral consta d' estudis preclínics in vitro i in vivo per a l' aplicació de l' administració de desoxirribonucleòsids (dNs) com a precursors de la síntesi de dNTPs al tractament de dues formes de SDDM, la deficiència en timidina quinasa 2 (TK2) i en la subunitat catalítica de la polimerasa mitocondrial (POLG). La TK2 és la quinasa responsable de la primera i limitant fosforilació de desoxitimidina (dThd) i desoxicitidina (dCtd) al mitocondri, essencial per l' obtenció de dTTP i dCTP. La deficiència en TK2 es presenta típicament com una miopatia greu i està associada a una marcada depleció de l' ADNmt al múscul. Hem assajat l' administració de dThd i dCtd a un model murí knock-out per la Tk2 (Tk2KO). Aquests ratolins desenvolupen una encefalomiopatia fatal que progressa ràpidament i condueix a la mort als 16 dies d' edat. Amb el tractament, la supervivència dels ratolins Tk2KO augmenta a 34 dies, i els nivells d' ADNmt a múscul es normalitzen. Tot i això, el tractament perd eficàcia amb l' edat. Descrivim canvis importants al metabolisme de dNTPs que tenen lloc al llarg del desenvolupament normal del ratolí i contribueixen a reduir l' eficàcia del tractament amb l' edat. D' altra banda, hem utilitzat fibroblasts derivats de pacients amb mutacions a la subunitat catalítica de la polimerasa-gamma (POLG), proteïna que s' encarrega de la síntesi de l' ADNmt. Mutacions en aquest enzim causen SDDM amb un ampli espectre clínic associat a depleció i delecions múltiples de l' ADNmt. El tractament basat en dNs indueix un augment al contingut dels quatre dNTPs mitocondrials, i això és suficient per restituir la capacitat replicativa de l' ADNmt sense alterar la seva fidelitat, a cèl·lules amb mutacions en diferents dominis funcionals de POLG. Els resultats obtinguts en aquest treball suggereixen que l' estimulació de la síntesi de dNTPs a través de la suplementació amb dNs podria ser una estratègia terapèutica vàlida per SDDM diferents a la deficiència en TK2 o POLG, així como per altres malalties en les que un increment a la síntesi de l' ADNmt pogués resultar beneficiós. |
|---|