Identificación de factores que favorecen la degeneración de las bioprótesis valvulares aórticas
La calcificació és la causa més freqüent de la degeneració estructural de les biopròtesis valvulars aòrtiques. Tot i la seva importància, el mecanisme pel qual el teixit es calcifica segueix sent desconegut. S’han identificat diferents factors que podrien promoure-la, com la presència de fosfolípids...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | tesis doctoral |
| Estado: | Versión publicada |
| Fecha de publicación: | 2020 |
| País: | España |
| Institución: | CBUC, CESCA |
| Repositorio: | TDR. Tesis Doctorales en Red |
| OAI Identifier: | oai:www.tdx.cat:10803/669515 |
| Acceso en línea: | http://hdl.handle.net/10803/669515 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | Estenosi valvular aòrtica Estenosis valvular aórtica Aortic valve stenosis Biopròtesis valvulars Bioprótesis valvulares Valvular bioprostheses Degeneració estructural valvular Degeneración estructural valvular Structural valve degeneration Ciències de la Salut 00 |
| Sumario: | La calcificació és la causa més freqüent de la degeneració estructural de les biopròtesis valvulars aòrtiques. Tot i la seva importància, el mecanisme pel qual el teixit es calcifica segueix sent desconegut. S’han identificat diferents factors que podrien promoure-la, com la presència de fosfolípids de membrana en el teixit protèsic, el tractament químic utilitzat durant la seva fabricació i muntatge, l’estrès mecànic, la resposta de l’hoste contra l’empelt o el dipòsit de cèl·lules i proteïnes diverses. Les teràpies utilitzades des de fa temps per controlar o reduir la calcificació de les biopròtesis han sigut dissenyades seleccionant com a objectius alguns d’aquests factors anteriorment descrits. Aquest treball va demostrà que les biopròtesis Mitroflow LX, sense tractament anticalcificant afegit a la fixació amb glutaraldehid, presenta incidències de degeneració estructural valvular més elevades que la Perimount Magna, sense el mencionat tractament anticalcificant. Tot i que no es va obtenir significació estadística, els pacients d’aquest últim grup van tendir a mostrar millor supervivència després d’homogeneïtzar els grups aplicant una anàlisi per propensió. A més de l’aplicació dels agents anticalcificants, aquest treball va investigar el paper que podrien jugar l’estrès oxidatiu i nitrós sobre el teixit biològic de les vàlvules cardíaques. Entre altres efectes, els radicals lliures produirien una lesió directa del xenoempelt, trencant els enllaços covalents aconseguits amb la fixació amb glutaraldehid. Aquest aspecte li faria perdre la seva estabilitat devant l’estrès mecànic permanent i la seva resistència davant l’acció de les proteïnases circulants. Els resultats van demostrar que els nivells plasmàtics de nitrotirosina i malondialdehid, biomarcadors de l’estrès nitrós i oxidatiu respectivament, en els pacients portadors d’una biopròtesi amb degeneració estructural valvular greu, no van ser significativament diferents dels del grup control, no portadors de biopròtesis. En conseqüència, tampoc es va trobar una activitat antioxidant compensatòria incrementada a través de la quantificació de la “capacitat antioxidant total” en plasma. La conclusió seria que l’estrès oxidatiu probablement tingui un paper efector i/o regulador en l’inici del procés, però que ja es trobi molt atenuat o absent en les fases finals de la malaltia, amb la calcificació establerta i estesa. El fet d’implantar una pròtesi valvular massa petita per a una determinada superfície corporal, pot portar a un grau important de desproporció pròtesi-pacient (PPM), fet que afavoreix la degeneració estructural del teixit amb el pas dels anys. La pròtesi Perceval S no requereix sutura quirúrgica per la seva implantació; la seva vàlvula de pericardi boví va muntada en l’interior d’un suport de nitinol extern de molt poc gruix, fet que permetria implantar aquestes pròtesis en anells nadius més petits dels habituals, oferint tot i això bones àrees efectives de l’orifici valvular (EOA). En aquest context, el nostre estudi va avaluar aquesta pròtesi Perceval amb ecocardiografia Doppler sota condicions d’estrès farmacològic amb dobutamina endovenosa, i es va comparar amb un altre grup que va rebre una pròtesi convencional que sí requeria sutura quirúrgica (Magna-Ease). El grup Perceval va presentar els gradients en repòs lleugerament més elevats que el grup Magna-Ease, EOAs més petites i un percentatge res negligible de PPM greu en el grup. Els seus percentatges d’augment de l’EOA i EOA indexada per la superfície corporal en estrès màxim van ser bons, tot i que sorprenentment iguals que el grup Magna-Ease. Una explicació a aquests resultats inesperats es basaria en la sobreestimació de la mida de les biopròtesis Perceval implantades. |
|---|