L'amor sense papers. Parella, fills i parents en la cohabitació a Catalunya
La cohabitació ha estat una realitat social històrica present en molts moments de la societat europea. A partir de finals del segle XX, esdevé una de les representants del canvi en la família occidental, afavorint la transformació de les concepcions entorn la parella i el matrimoni. Per aquesta raó...
| Autor: | |
|---|---|
| Formato: | tesis doctoral |
| Estado: | Versión publicada |
| Fecha de publicación: | 2016 |
| País: | España |
| Recursos: | CBUC, CESCA |
| Repositorio: | TDR. Tesis Doctorales en Red |
| OAI Identifier: | oai:www.tdx.cat:10803/399597 |
| Acesso em linha: | http://hdl.handle.net/10803/399597 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palavra-chave: | Unions estables de parella Parejas no casadas Unmarried couples Família Familia Family Ciències Humanes i Socials 572 |
| Resumo: | La cohabitació ha estat una realitat social històrica present en molts moments de la societat europea. A partir de finals del segle XX, esdevé una de les representants del canvi en la família occidental, afavorint la transformació de les concepcions entorn la parella i el matrimoni. Per aquesta raó la recerca que es presenta té interès en conèixer com s’estableixen les pautes de la relació cohabitant no només entre la parella i els seus fills, sinó també amb els seus parents. La recerca abasta un període històric ampli que va de l’any 1996 al 2014, fet que permet realitzar una comparativa important entre dues generacions de parelles cohabitants. Aquesta tesi examina els aspectes socials i culturals en les transicions del curs de la vida de les parelles no casades que cohabiten. Partim de la idea que la cohabitació, com a realitat familiar, cada vegada més estesa, ha tingut una influència decisiva en la interpretació de la relació de parella, esdevenint un espai ideal per a la innovació en els comportaments envers la parella i els parents propers a nivell dels rols, la sociabilitat i la solidaritat familiar. Viure junts sense matrimoni també genera efectes que poden ser assimilats cada cop més a la vida conjugal. L’evolució de la cohabitació ha anat situant aquesta forma de vida des d’una alternativa al matrimoni fins a situar-se en una reconfiguració de la idea de parella, que genera un nou discurs sobre el que representa la parella contemporània. Així, conviure sense casar-se afavoreix la innovació per la flexibilitat o liminalitat que comporta davant la incertesa o indefinició en els comportaments socials. La cohabitació ha esdevingut, en certa manera, la metàfora del que representa la integració conjugal, que reposa més en els hàbits que en les formes legals. A grans trets els resultats mostren com les parelles que conviuen sense casar-se, solen tenir unes relacions conjugals i amb els parents molt similars a les casades, però el fet de no haver iniciat la relació d’acord amb les pautes establertes pel matrimoni, que són clares i reconegudes per la societat, els permeten sortir-ne i elaborar noves pautes de conducta. La indefinició que genera el seu estat també es fa evident en la terminologia, que no es troba ben resolta i demana recórrer a conceptes que s’hi adapten de manera insuficient i que no acaben d’explicar clarament la relació. Entre aquestes unions, la legalitat i els papers són substituïts per un discurs que posa en valor l’amor i el compromís compartit per sobre de la resta de coses. Només entre algunes de les parelles de la primera generació podem trobar una clara resistència al matrimoni vinculada a les concepcions polítiques i ideològiques personals. Els rituals no deixen de vincular-se a aquesta realitat conjugal i trobem que les parelles entrevistades segueixen duent a terme rituals relacionats amb la parella, la filiació i la família tot i no estar casades. Si entre la primera generació moltes de les parelles es volien casar quan tinguessin fills, en molts casos per l’Església, en la darrera generació es veu com moltes d’elles es casen amb un o dos fills i contemplen la possibilitat de fer-ho amb una cerimònia civil. Així doncs, la cohabitació és part del motor del canvi familiar a Catalunya, amb uns trets que no la distingeix excessivament de les parelles casades, però que els permeten sortir de les normes en determinats moments. Caldrà veure si aquest fenomen pot acabar esdevenint en el futur una veritable alternativa al matrimoni. |
|---|