Carlos Pujol ante el espejo: Pensamiento literario y autorrepresentación autorial de un escritor (casi) invisible
Aquesta recerca formula una proposta d'interpretació del llegat del poeta, novel·lista, assagista, crític i traductor Carlos Pujol (Barcelona, 1936-2012) mitjançant l'exploració conjunta del seu pensament literari i la seva imatge autorial. D'una banda, es reconstrueix i sistematitza...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | tesis doctoral |
| Estado: | Versión publicada |
| Fecha de publicación: | 2024 |
| País: | España |
| Institución: | CBUC, CESCA |
| Repositorio: | TDR. Tesis Doctorales en Red |
| OAI Identifier: | oai:www.tdx.cat:10803/693248 |
| Acceso en línea: | http://hdl.handle.net/10803/693248 |
| Access Level: | acceso embargado |
| Palabra clave: | Teoria de la literatura Literary theory Teoría de la literatura Poètiques d'autor Authorial poetics Poéticas de autor Autorepresentació autorial Authorial self-representation Autorrepresentación autorial Ciències Humanes 82 |
| Sumario: | Aquesta recerca formula una proposta d'interpretació del llegat del poeta, novel·lista, assagista, crític i traductor Carlos Pujol (Barcelona, 1936-2012) mitjançant l'exploració conjunta del seu pensament literari i la seva imatge autorial. D'una banda, es reconstrueix i sistematitza la seva poètica d'autor dispersa en aforismes, assaigs, obra crítica, entrevistes i cartes, i, de l'altra, s'identifiquen les estratègies i els recursos de la seva autorepresentació autorial. Per fer explícit el concepte d'autor que l'escriptor projecta de si s'analitza la postura –entesa com la manera singular d'ocupar una posició dins l'espai literari (Meizoz, 2007) i el seu ethos autorial o imatge que cada discurs construeix de la persona que el signa i n’és responsable (Amossy, 2009). A més, atès que la imatge autorial del personatge públic a la vida socioliterària (postura) i l'autor-enunciador dels textos (ethos) sorgeix en la interacció entre l'escriptor i altres agents del sistema literari (editors, crítics, jurats, lectors, etc.), s'explora també la imatge de Pujol forjada per tercers, ja sigui públicament (a la premsa) o en privat (en la seva correspondència amb l'autor). Així, doncs, la figura autorial s'observa des de diferents angles de visió: els gestos significatius de l'escriptor a la vida literària (estratègies i actituds davant de la premsa, els premis, les editorials, l'acadèmia, etc.), les formes d'autorepresentació en textos de ficció i no ficció (reelaboració o paròdia d'estereotips autorials, referents i antireferents, personatges-escriptor en narrativa i monòleg dramàtic en poesia, imatges autoparòdiques, etc.) i la imatge de l'escriptor construïda per tercers en cartes i obituaris, així com en entrevistes sobre Pujol realitzades per a aquesta investigació a escriptors, crítics, editors i acadèmics. Es conclou que la invisibilitat i el joc són claus per entendre la poètica i l'autorepresentació autorial de Carlos Pujol. Arran de la pobra recepció crítica de les primeres novel·les, va assumir la (gairebé) invisibilitat com la seva postura en el sistema literari, amb una discreció a l'espai públic d'acord amb la seva manera d'entendre la figura autorial i la literatura mateixa, i també com una forma de protegir la seva trajectòria de condicionants no estrictament literaris i, personalment, de sortejar l'egocentrisme i la vanaglòria. La relativa invisibilitat autorial també forma part de l'estratègia d'autorepresentació de Pujol en la seva obra de creació, ja que concep la literatura com a màscara i mirall lúdic que mostra i oculta alhora el jo autorial. D'acord amb la seva poètica de la literatura com a joc (d'herència cervantina), Pujol adopta l'ethos del scriptor ludens –de l'escriptor-enunciador que juga i convida al joc–, amb una autorepresentació impregnada d'esperit lúdic, afany desmitificador, escepticisme sorneguer i benevolència irònica. La literatura és per a Pujol art lúdic, simulacre significatiu, joc intertextual i metaliterari amb la tradició (èpoques, autors, personatges, escenes, etc.) i les seves convencions (genèriques, estilístiques, lingüístiques), amb l'autorialitat (funcions, estereotips, etc.) i amb el lector, a qui proposa assumir el perfil del lector ludens mitjançant un pacte de lectura lúdic. Pel que fa a la imatge de Pujol forjada per tercers, cal destacar que, d'una banda, l'absència de reconeixement institucional en vida de Pujol contrasta amb la notòria auctoritas que els seus col·legues li atorguen a la seva correspondència i, d'altra banda, que la seva figura és reivindicada en una trentena de necrològiques, en què s'argumenten les raons que el fan mereixedor d'un procés de consagració a qual aquesta investigació aspira a donar continuïtat. |
|---|