Factores predictores de complicaciones en la conversión de fijación externa a fijación interna en fracturas de las extremidades inferiores
El tractament per etapes amb fixació externa (FE) seguit d’osteosíntesi definitiva és fonamental en pacients politraumàtics i en fractures obertes o periarticulars dels membres inferiors amb afectació de les parts toves. Tot i que és l’enfocament estàndard en fractures diafisàries de fèmur i tíbia,...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | tesis doctoral |
| Estado: | Versión publicada |
| Fecha de publicación: | 2025 |
| País: | España |
| Institución: | CBUC, CESCA |
| Repositorio: | TDR. Tesis Doctorales en Red |
| OAI Identifier: | oai:www.tdx.cat:10803/694670 |
| Acceso en línea: | http://hdl.handle.net/10803/694670 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | Fractura Fracture Fixació externa External Fixation Fijación externa Ciències de la Salut 617 |
| Sumario: | El tractament per etapes amb fixació externa (FE) seguit d’osteosíntesi definitiva és fonamental en pacients politraumàtics i en fractures obertes o periarticulars dels membres inferiors amb afectació de les parts toves. Tot i que és l’enfocament estàndard en fractures diafisàries de fèmur i tíbia, encara hi ha incerteses sobre els factors associats a complicacions, especialment infeccioses. En les fractures-luxacions de turmell, la manca de consens sobre el mètode d’immobilització inicial posa en evidència un buit de coneixement clínic. Aquesta tesi s’estructura al voltant de dos estudis retrospectius que analitzen aspectes poc investigats del maneig per etapes amb FE temporal: un en fractures diafisàries de fèmur i tíbia, i un altre en fractures-luxacions tancades de turmell. Hipòtesis i objectius La hipòtesi principal planteja que la infecció del trajecte del pin incrementa el risc d’infecció relacionada amb la fractura en fractures diafisàries tractades amb FE i enclavat endomedul·lar. Les hipòtesis secundàries són: (1) una menor distància entre els pins i el focus de fractura s’associa a un risc infecciós més elevat; (2) la subespecialització en traumatologia ortopèdica actua com a factor protector; (3) en fractures-luxacions de turmell, l’ús de FE no augmenta la taxa de complicacions postoperatòries en comparació amb la fèrula de guix, tot i emprar-se en pacients més complexos; i (4) la FE s’associa a una millor qualitat de reducció inicial i a una menor pèrdua secundària. L’objectiu principal va ser identificar els factors associats a la infecció relacionada amb la fractura en fractures diafisàries tractades per etapes. Els objectius secundaris inclouen: (1) analitzar l’impacte de la subespecialització quirúrgica; (2) comparar els resultats clínics i radiològics entre mètodes d’immobilització en fractures de turmell; i (3) avaluar la pèrdua de reducció segons el tipus d’immobilització. Material i mètodes Estudi 1: Cohort retrospectiva de pacients amb fractures diafisàries de tíbia i/o fèmur tractades amb FE temporal seguida d’enclavat. Es van analitzar variables clíniques, tipus de lesió, tractament i infeccions. Estudi 2: Cohort retrospectiva de pacients amb fractures-luxacions tancades de turmell tractades inicialment amb fèrula de guix o FE. Es van avaluar característiques basals, qualitat de la reducció i complicacions postoperatòries. Resultats Estudi 1: 103 pacients (119 fractures: 73 de tíbia, 46 de fèmur). El 31,1% dels FE van ser col·locats per especialistes en traumatologia. En fractures de fèmur, aquests van col·locar els pins més lluny del focus (78,2 mm vs. 37,3 mm; p<0,01). La infecció del trajecte del pin es va observar en el 5,9%, i la infecció relacionada amb la fractura en el 7,6%, exclusivament en casos tractats per cirurgians no especialitzats (p=0,03). Aquesta complicació va ser més freqüent en pacients amb infecció prèvia del trajecte (57,1% vs. 4,5%; p<0,01). Estudi 2: 194 pacients (138 amb fèrula, 56 amb FE). L’edat mitjana va ser més alta en el grup amb FE (63,2 vs. 56,1 anys; p=0,01). Les fractures del mal·lèol posterior i les flictenes van ser més freqüents en el grup amb FE. La taxa de complicacions postoperatòries no va mostrar diferències significatives (8,9% FE vs. 10,9% fèrula; p=0,69). La qualitat de la reducció final va ser superior amb fèrula (79,8% vs. 64,3%; p=0,02). Conclusions La infecció del trajecte del pin incrementa significativament el risc d’infecció relacionada amb la fractura després de l’enclavat en fractures diafisàries. La subespecialització en traumatologia ortopèdica actua com a factor protector. En fractures-luxacions tancades de turmell, la FE no implica més risc de complicacions, tot i aplicar-se en casos més complexos, i ofereix una immobilització estable comparable a la fèrula. |
|---|