Els Haikús de Josep Maria Junoy i Joan Salvat-Papasseit
La tesi és un estudi descriptiu dels poemes que Josep Maria Junoy i Joan Salvat-Papasseit van escriure prenent com a punt de partida l'haikú japonès. L'àmbit d'investigació és el de la literatura catalana d'entreguerres; en conseqüència, no s'hi estudien els haikús que Junoy...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de documento: | tese |
| Data de publicação: | 2002 |
| País: | España |
| Recursos: | Universitat Autònoma de Barcelona |
| Repositório: | Dipòsit Digital de Documents de la UAB |
| Idioma: | catalão |
| OAI Identifier: | oai:ddd.uab.cat:37475 |
| Acesso em linha: | https://ddd.uab.cat/record/37475 |
| Access Level: | Acceso aberto |
| Palavra-chave: | Junoy, Josep Maria Salvat-Papasseit, Joan |
| Resumo: | La tesi és un estudi descriptiu dels poemes que Josep Maria Junoy i Joan Salvat-Papasseit van escriure prenent com a punt de partida l'haikú japonès. L'àmbit d'investigació és el de la literatura catalana d'entreguerres; en conseqüència, no s'hi estudien els haikús que Junoy va escriure en castellà després de la Guerra Civil, però sí, en canvi, els que va escriure en francès, per tal com la seva publicació s'orientà cap al públic lector català. L'objectiu és descriure el model poemàtic subjacent al conjunt de poemes escrits per cadascun dels autors. Partint, d'una banda, d'una anàlisi minuciosa dels poemes, i, de l'altra, d'un estudi de les idees estètiques en les quals s'insereix el conreu de l'haikú, s'explica com el motlle japonès original és manipulat per adaptar-lo a un nou context i convertir-lo en vehicle d'unes idees estètiques diferents. El capítol inicial és dedicat a l'estudi dels referents amb què comptaven Junoy i Salvat-Papasseit. Així, s'analitza l'èxit que l'haikú assolí en la literatura francesa a partir de l'any 1916 i les obres amb què comptaven els escriptors i lectors francesos per documentar-se sobre aquesta forma. També s'hi consideren els experiments dels imaginistes angloamericans. En l'àmbit de la literatura catalana, s'estudien especialment les reticències que Eugeni d'Ors expressà sobre la forma de l'haikú. En el capítol dedicat a Junoy, l'anàlisi dels poemes es posa en relació amb el mediterranisme defensat per l'autor. Junoy s'acosta a l'haikú intentant trobar un punt d'equilibri entre modernitat i classicisme, i els seus haikú es caracteritzen per la tensió entre objectivitat i subjectivitat i per la importància que es dóna al tractament del temps, no solament en cadascun dels poemes, sinó en els cicles en què s'integren. En el capítol dedicat a Salvat-Papasseit, es relacionen els haikús salvatians amb les idees estètiques desenvolupades per Torres-Garcia, Barradas i el mateix Salvat-Papasseit en el context de l'art d'avantguarda europeu. Salvat hi presenta experiències breus en les quals una sensació desperta una intuïció profunda en el subjecte poètic i li permet atènyer un estat que transcendeix el temps cronològic i que es pot relacionar amb la «sensació d'immortalitat» de què parlà Diego Ruiz. Així, l'haikú esdevé una eina per enunciar els nuclis generadors de l'activitat poètica; és per això que Salvat els empra en funció de pròleg dels seus darrers poemaris. |
|---|