Metodologies d’aprenentatge actiu en el grau de fisioteràpia. Ús de l’aprenentatge basat en simulació, Casos clínics interactius i casos clínics creats amb generació de contingut procedimental
Introducció: La present tesi estudia com diferents metodologies d’aprenentatge actiu poden optimitzar la formació universitària en Fisioteràpia, fent èmfasi en el desenvolupament del raonament clínic i en l’autoconfiança de l’estudiantat. Amb l’augment constant de la complexitat assistencial i la ne...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | tesis doctoral |
| Estado: | Versión publicada |
| Fecha de publicación: | 2025 |
| País: | España |
| Institución: | CBUC, CESCA |
| Repositorio: | TDR. Tesis Doctorales en Red |
| OAI Identifier: | oai:www.tdx.cat:10803/695084 |
| Acceso en línea: | http://hdl.handle.net/10803/695084 |
| Access Level: | acceso embargado |
| Palabra clave: | Metodologies d'aprenentatge actiu Fisioteràpia Simulació clínica Metodologías de aprendizaje activo Fisioterapia Simulación clínica Active learning methodologies Physiotherapy Clinical simulation 615 |
| Sumario: | Introducció: La present tesi estudia com diferents metodologies d’aprenentatge actiu poden optimitzar la formació universitària en Fisioteràpia, fent èmfasi en el desenvolupament del raonament clínic i en l’autoconfiança de l’estudiantat. Amb l’augment constant de la complexitat assistencial i la necessitat que els fisioterapeutes s’adaptin a entorns multidisciplinaris, aquestes estratègies educatives s’han tornat especialment rellevants. La recerca s’ha centrat en tres grans àmbits: l’efectivitat de les metodologies actives en l’ensenyament, l’impacte de la simulació en l’abordatge biopsicosocial del dolor crònic i la comparació entre eines digitals (un generador de contingut procedimental i casos clínics interactius) per millorar l’autoeficàcia i la satisfacció de l’estudiantat. El propòsit global és aportar evidència sobre com aquestes innovacions poden reforçar tant les competències clíniques com les habilitats transversals (comunicació, gestió del temps i pensament crític) en l’àmbit de la Fisioteràpia. Mètodes: La metodologia utilitzada segueix els següents passos: es va realitzar una revisió sistemàtica de la literatura que incloïa 14 estudis centrats en metodologies actives (com ara l’Aprenetatge basat en problemes, l’aula inversa i el treball col·laboratiu). Es van analitzar comparativament resultats acadèmics, motivació i habilitats de raonament clínic. Seguidament, per aprofundir en l’ús de la simulació, es va dur a terme un estudi quasi-experimental amb metodologia mixta amb 66 estudiants de Fisioteràpia, enfocant l’abordatge en pacients amb dolor crònic mitjançant escenaris simulats. Finalment, es va implementar una comparació entre un generador de contingut procedimental i casos clínics interactius, avaluant factors com l’autoeficàcia (mitjançant l’escala “Physiotherapy Self-Efficacy”), la usabilitat (System Usability Scale) i la satisfacció (qüestionaris de percepció). Resultats: La revisió sistemàtica va mostrar que les metodologies d’aprenentatge actiu tendeixen a millorar el rendiment acadèmic amb una diferència mitjana de +3,95 punts respecte de la docència tradicional (IC 95 %: −0,59 a 8,48; p = 0,09) i afavoreixen competències com la resolució de problemes i la participació activa, tot i la gran heterogeneïtat entre estudi. En l’estudi de simulació, la puntuació d’autoeficàcia de l’estudiantat va incrementar significativament: va passar d’una mitjana de 3,13 abans de la intervenció a 3,56 després (p=0,0017). A més, el 90% de l’estudiantat va manifestar que la simulació oferia un entorn segur per practicar habilitats comunicatives i abordar aspectes biopsicosocials. Pel que fa a la comparació d’eines tecnològiques, els casos procedimentals van obtenir una puntuació de 65,93 sobre 100 en la System Usability Scale , considerant-se una usabilitat “moderada”, mentre que els casos interactius van assolir 77,5 sobre 100, considerada “bona”. Tanmateix, ambdues eines van rebre valoracions positives pel que fa a la flexibilitat i la capacitat d’augmentar la varietat de casos clínics disponibles. Conclusió: Les conclusions principals apunten que la integració de metodologies actives, la simulació i l’ús d’eines digitals millora la qualitat formativa i potencia el raonament clínic en Fisioteràpia. L’estudiantat es mostra més capaç de transferir els coneixements teòrics a situacions reals, i reporta una millora de la seva confiança i motivació. No obstant això, es proposa realitzar estudis longitudinals per avaluar la persistència d’aquests beneficis a llarg termini, així com reforçar la formació del professorat en l’ús de la tecnologia educativa. De la mateixa manera, es recomana que els plans d’estudis incorporin de forma sistemàtica la simulació i els casos clínics digitals, amb el suport institucional necessari per garantir un aprenentatge actiu i transversal en la formació dels futurs fisioterapeutes. |
|---|