L’origen i el desenvolupament de les escriptures paleohispàniques
És unànimement acceptat que va existir una escriptura paleohispànica original, probablement adaptada de l'escriptura fenícia, que explicaria les característiques comunes de les diferents escriptures paleohispàniques. En canvi, son diverses les hipòtesis sobre el seu desenvolupament, que pretene...
| Autor: | |
|---|---|
| Formato: | tesis doctoral |
| Estado: | Versión publicada |
| Fecha de publicación: | 2018 |
| País: | España |
| Recursos: | CBUC, CESCA |
| Repositorio: | TDR. Tesis Doctorales en Red |
| OAI Identifier: | oai:www.tdx.cat:10803/665273 |
| Acesso em linha: | http://hdl.handle.net/10803/665273 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palavra-chave: | Epigrafia antiga Epigrafía antigua Epigraphy Llengües paleohispàniques Lenguas paleohispánicas Paleohispanic languages Inscripcions ibèriques Inscripciones ibéricas Iberian inscriptions Ciències Humanes i Socials 81 |
| Resumo: | És unànimement acceptat que va existir una escriptura paleohispànica original, probablement adaptada de l'escriptura fenícia, que explicaria les característiques comunes de les diferents escriptures paleohispàniques. En canvi, son diverses les hipòtesis sobre el seu desenvolupament, que pretenen explicar les característiques específiques que presenten aquestes escriptures. Aquesta tesi consta de sis articles que posen de manifest diverses característiques específiques de les escriptures paleohispàniques que permeten proposar un nou model que explicaria millor com es van desenvolupar. En el primer article vaig proposar una millor definició del sistema dual de l’escriptura ibèrica nord-oriental, eliminant les dualitats a les labials per concentrar el seu ús a les oclusives dentals i velars, on tenen per funció distingir les sonores de les sordes, que són els signes marcats. En el segon article vaig justificar estadísticament l’existència d’una variant del sistema dual a la zona edetana, que afegeix a les dualitats habituals noves dualitats per a les vocals, essent el cas de la vocal e el més clar, i també per a algunes de les consonants contínues, essent el cas de la vibrant ŕ el més clar. Mentre que la nova dualitat de la sibilant pot ser interpretada en termes de sorda i sonora i la de la vibrant, en termes de simple i múltiple, en general fortis contra lenis. En el tercer article vaig identificar com a abecedaris nord-orientals un grup d’inscripcions que presentaven característiques especials. Els abecedaris duals s’identifiquen amb facilitat perquè presenten les dualitats de forma consecutiva, primer el signe complex i després el simple, mentre que els no-duals s’identifiquen entre els segments més llargs que estan formats per signes diferents i que superen el llindar que estadísticament descarta l’atzar calculat en 12 signes. En el quart article vaig identificar un sistema dual a l’escriptura ibèrica sud-oriental, que inclou les oclusives dentals i velars i també algunes consonants contínues i nasals, com a mínim n, ś i ŕ, però no les vocals. A les oclusives, el valor del sentit de la marca està invertit respecte del que passa a l’escriptura nord-oriental, de forma que el signe marcat correspon a la sonora. En el cinquè article vaig analitzar l’escriptura del sud-oest des del punt de vista combinatori, anàlisi que confirma en la major part dels casos que les propostes de consens per als valors dels signes conflictius són correctes i que, a diferència de les escriptures ibèriques, existia una sèrie de signes sil·làbics addicional a les tres sèries tradicionals, dental, velar i labial. A més, l’anàlisi de la paleografia dels signes confirma que aquesta escriptura no amaga un sistema dual com el detectat tant a l’escriptura ibèrica nord-oriental com a la sud-oriental. Finalment, en el sisè article, el més recent, he proposat un nou model genealògic per a les escriptures paleohispàniques que faci encaixar les evidències proporcionades pels altres articles i expliqui coherentment les importants diferències que hi ha entre l’escriptura ibèrica nord-oriental i la sud-oriental. El primer punt clau del nou model és la proposta de dues escriptures intermèdies entre la paleohispànica original i les escriptures documentades: la meridional original, per justificar les característiques comunes de totes les meridionals, i la nord-oriental original, amb la mateixa finalitat, per a les nord-orientals. L’altre punt clau és considerar que l’escriptura paleohispànica original només disposaria de signes sil·làbics per a tres vocals, a, e/i i o/u, però, probablement, sense cap vocal explícita. Les adaptacions posteriors són les que van crear els signes vocàlics i els signes sil·làbics addicionals: en realitzar-se de manera independent per a llengües diferents, els criteris seguits no van ser iguals i van crear les noves escriptures intermèdies. |
|---|