Enrichment and characterization of anaerobic bacteria degrading organohalide compounds
La freqüent contaminació d'aigua subterrània per compostos organohalogenats és un greu problema degut als riscs humans i ecològics que se'n deriven. La bioremediació és un tècnica sostenible que permet superar algunes de les limitacions que presenten els tractaments fisicoquímics. En aques...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | tesis doctoral |
| Fecha de publicación: | 2018 |
| País: | España |
| Institución: | Universitat Autònoma de Barcelona |
| Repositorio: | Dipòsit Digital de Documents de la UAB |
| Idioma: | inglés |
| OAI Identifier: | oai:ddd.uab.cat:195354 |
| Acceso en línea: | https://ddd.uab.cat/record/195354 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | Bioremediació Anaerobiosi Compostos organohalogenats |
| Sumario: | La freqüent contaminació d'aigua subterrània per compostos organohalogenats és un greu problema degut als riscs humans i ecològics que se'n deriven. La bioremediació és un tècnica sostenible que permet superar algunes de les limitacions que presenten els tractaments fisicoquímics. En aquest estudi ens proposem obtenir i caracteritzar cultius que contenen bacteris anaerobis capaços de degradar compostos organohalogenats ambientalment perillosos i que es puguin aplicar per a la bioremediació d'aqüífers in situ. En treballs previs realitzats al nostre laboratori es va obtenir un cultiu enriquit que contenia un bacteri dehalorespirador del gènere Dehalogenimonas a partir de sediments de la desembocadura del riu Besòs (Barcelona) que degrada alcans amb halògens situats en carbons adjacents. En aquesta tesis, s'ha identificat la dehalogenasa reductora (RDasa) d'aquesta Dehalogenimonas implicada en la conversió de dibromur d'etilè (EDB) al compost innocu etilè combinant tècniques de proteòmica basades en gels d'electroforesis, tests enzimàtics i nano-cromatografia líquida acoblada a espectrometria de masses (nLC-MS/MS). Aquesta RDasa es va designar com a EdbA. EdbA és la primera RDasa identificada entre les espècies d'aquest gènere bacterià que catalitza una reacció de debromació. A més, és la primera RDasa que s'ha demostrat funcional i que no té cap subunitat B de fixació a la membrana citoplasmàtica codificada de forma adjacent en el seu genoma. Addicionalment, s'ha detectat un enzim ortolog a l'enzim responsable de la degradació de 1,2-diclorpropà a propé (DcpA) com a única RDasa en cultius que transformen 1,2,3-triclorpropà a clorur d'alil mitjançant la combinació de tècniques d'ultracentrifugació, gels d'electroforesis i nLC-MS/MS. Aquesta DcpA es va detectar en la fracció de la membrana tal i com predeien les eines bioinformàtiques emprades. El mecanisme pel qual aquestes dues RDases identificades es fixen a les membranes és encara desconegut. En aquesta treball s'ha obtingut un segon consorci bacterià estable provinent de llots d'una planta de tractament d'aigües residuals industrials i aplicant estratègies de d'enriquiment del cultiu i tècniques de dilució fins a l'extinció. Aquest cultiu fermenta diclorometà (DCM) i dibromometà (DBM) en acetat i format. S'ha demostrat que el bacteri responsable de la fermentació d'aquests dihalometans és un Dehalobacterium i s'ha procedit al seu aïllament. Tanmateix, les interaccions sinèrgiques entre les espècies del consorci han impedit el seu aïllament. Mitjançant la selecció de colònies en cultius semi sòlids, canvis en la composició del medi i l'ús de antibiòtics, s'ha assolit un cultiu on l'abundància de Dehalobacterium és del 67%. Ĺacompanyen bacteris dels gèneres Acetobacterium i Desulfovibrio, tal i com revelen els anàlisis de genoteques. El fraccionament dels isòtops de carboni durant la fermentació de DCM per aquest cultiu s'ha determinat mitjançant l'anàlisi d'isòtops estables de compostos específics (CSIA). El valor obtingut de -27 ± 2‰ difereix del prèviament publicat per una soca de Dehalobacter (-15.5 ± 1.5‰) que també fermentava DCM. Aquests valors són significativament diferent dels obtinguts per bacteris metilotròfics degradadors de DCM (que varien de -45 a -61‰) i podria permetre la distinció entre vies de degradació de DCM en treballs de bioremediació in situ. Finalment, s'ha demostrat que la presència de co-contaminants que es detecten freqüentment amb DCM, tals com tricloroetilè (TCE), 1,2-dicloroetà (1,2-DCA), cis-dicloroetilè (cis-DCE), 1,1,2-tricloroetà (1,1,2-TCA), àcid perfluorooctanoic (PFOA) i 3,4-dicloroanilina (3,4-DCA) no provoca una inhibició significativa en la degradació de DCM pel cultiu amb Dehalobacterium a les concentracions testades. La concentració de cloroform de 100 mg/L provoca una total inhibició. De manera similar, la presència de 200 mg/L d'àcid perfluorooctanosulfonic (PFOS) i ≥ 25 mg/L de diuron provoquen una inhibició severa, impedint la degradació completa de DCM. Tanmateix, l'activitat degradadora de DCM es recupera quan els cultius inhibits es transfereixen a medi fresc sense co-contaminants. |
|---|