| Sumario: | «Vostè, Joan, era d'una altra fusta», comença un poema de Pere Quart, que acaba amb un «Al capdavall som bàrbars». D'un vers a l'altre, no només en surt un poema _que no em posaré a recitar: que sigui el nostre sobreentès, el nostre secret_, sinó també un, i potser ja tot un altre, Joan Maragall. No serà ben bé el de Pere Quart, però sí un que haurà aparegut de dues intuïcions, de dos extrems seus, sorgits a partir de la seva invocació _«Vostè, Joan...». És entre els dos extrems, de vers a vers, que pot sortir aquest altre Maragall _invocat des de la invocació perequartiana_: de la fusta de què està fet un home (i no un altre) a això altre d'assenyalar qui és bàrbar, potser també què serà ser-ne, què saber-se'n, què que se te'n consideri, i tal vegada treure'n conseqüències, al capdavall. Al resultat de tot plegat no en diré el «meu don Joan Maragall», com legítimament féu Josep Pijoan, sinó el «nostre Maragall». I que s'hi apunti qui vulgui.
|
|---|
