De lo sagrado y lo religioso en los poetas del exilio español de 1939
Del sagrat i el religiós en els poetes de l’exili espanyol de 1939” té com a objectiu explicar com evolucionen les creences a partir de la guerra civil espanyola d’Emilio Prados, Luis Cernuda, Manuel Altolaguirre, José Bergamín i José Moreno Villa. La idea de transcendència en tots aquests poetes ev...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | tesis doctoral |
| Estado: | Versión publicada |
| Fecha de publicación: | 2022 |
| País: | España |
| Institución: | CBUC, CESCA |
| Repositorio: | TDR. Tesis Doctorales en Red |
| OAI Identifier: | oai:www.tdx.cat:10803/688704 |
| Acceso en línea: | http://hdl.handle.net/10803/688704 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | Exili Exilio Exile 1939 Poesia Poesía Poetry Ciències Humanes 00 |
| Sumario: | Del sagrat i el religiós en els poetes de l’exili espanyol de 1939” té com a objectiu explicar com evolucionen les creences a partir de la guerra civil espanyola d’Emilio Prados, Luis Cernuda, Manuel Altolaguirre, José Bergamín i José Moreno Villa. La idea de transcendència en tots aquests poetes evoluciona al llarg de la seva vida, però a l’exili adquireix una dimensió que explora els límits de l’Absolut, superant l’herència cultural, l’educació i la formació rebuda a Espanya. Tots ells coincideixen a ampliar la seva visió sobre Déu i què és sagrat apropant-se al que en l’actualitat comprenem, molt millor, en termes com a espiritualitat. Creure, el concepte de Déu que el catolicisme ha imposat durant segles i la idea preconcebuda sobre què creure, com creure i què significa creure es fractura, en bona part, a partir de l’inici del segle XX. En molts casos, aquests poetes prendran el llegat social, polític i ideològic en què havien estat educats, i que en alguns casos havien compartit, com a suport per explorar alguns límits. Els poetes de l’exili demostren que, assumint la seva llibertat de creença i pensament, es pot accedir a moltes altres formes de comprendre què és allò que la idea de Déu designa, si és que es creu en alguna cosa. Una de les claus rau en la ruptura i en la superació d’una bona part dels pressupostos que havien adquirit per herència cultural i educativa. Per poder comprendre cada procés individual, en els dos primers capítols d’aquesta tesi doctoral es duu a terme una panoràmica global en la qual s’estudien els fenòmens que van intervenir en el paulatí canvi de consciència. Per tant, s’analitza la crisi de l’esperit i la modernització de la consciència que va caracteritzar els inicis del segle XX a Espanya, estudiant el seu origen sociohistòric després de la fractura entre estat i religió; la reforma universitària i ideològica que va portar la Institució Lliure d’Ensenyament; la influència de pensadors com Nietzsche, Marx, Feuerbach, Antonio Machado o María Zambrano; o, entre altres aspectes, les imbricacions entre l’humanisme cristià i l’humanisme comunista. En el segon capítol teòric, atendrem, sobretot, la reactualització de la mística espanyola en general, i en particular el model de sant Joan de la Creu com a mètode d’aproximació a l’aspecte religiós sense connotacions ortodoxes. I en el tercer capítol teòric estudiarem com intervenen tots aquests factors en la poesia d’exili d’Emilio Prados, Luis Cernuda, Manuel Altolaguirre, José Bergamín i José Moreno Villa, estudiant, en cada cas, l’evolució i l’aplicació del seu sistema de creences. En definitiva, aquesta tesi pretén oferir una nova lectura sobre la poesia de l’exili espanyol de 1939 en matèria de creences, demostrant que aquests poetes van saber comprendre i aplicar aquest canvi epistemològic adoptant una idea de Déu des de la individualitat, fent ús de seva llibertat de creença i pensament. |
|---|