Periodismo, feminismo y agencia. Estudio hemerocrítico del discurso feminista de la revista Fémina (1922-1939) en la República Dominicana. Caso de estudio: Editoriales de la periodista y maestra normal Petronila Angélica Gómez Brea
«He dit». Aquest estudi hemerocrítico, que té la intencionalitat de reconstruir des de la praxi periodística la publicació pionera de l’feminisme dominicà, la revista Fémina, pren aquesta expressió amb la qual la seva directora, la mestra normal Peronella Angélica Gómez Brea, sol finalitzar els escr...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | tesis doctoral |
| Estado: | Versión publicada |
| Fecha de publicación: | 2020 |
| País: | España |
| Institución: | CBUC, CESCA |
| Repositorio: | TDR. Tesis Doctorales en Red |
| OAI Identifier: | oai:www.tdx.cat:10803/670620 |
| Acceso en línea: | http://hdl.handle.net/10803/670620 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | Periodisme Periodismo Journalism Feminisme Feminismo Feminism Agència Agencia Agency Ciències Humanes 070 |
| Sumario: | «He dit». Aquest estudi hemerocrítico, que té la intencionalitat de reconstruir des de la praxi periodística la publicació pionera de l’feminisme dominicà, la revista Fémina, pren aquesta expressió amb la qual la seva directora, la mestra normal Peronella Angélica Gómez Brea, sol finalitzar els escrits que es rescaten a aquest treball i des dels que transcendeix el «discurs feminista» que li permet potenciar des de la seva identitat de dona en el més gran dels drets: el subjectiu. El 1922, quan aquesta dona pionera decideix començar la seva agència a la ciutat costanera de Sant Pere de Macorís, les dominicanes encara no tenen drets civils i polítics, i encara que des de 1881 poden accedir a l’Educació Superior, les condicions d’opressió les mantenen a l’marge de les accions polítiques, dels centres de producció econòmica i de les aules. Afortunades resulten aquelles que, com Gómez Brea, aconseguien presentar l’examen d’oposició per exercir el magisteri i, sabent aquest privilegi, decideix iniciar-se en la praxi periodística. Impulsades per la voluntat, alimentades d’optimisme, a aquesta taula de Redacció s’uneixen altres dones (un total de 76) i homes (es registren 31) que també tenen què dir i què aportar sobre les seves condicions i, sobretot, a la reconstrucció nacional. Advoquen per la Ciutadania de que en altres nacions de l’món impulsa el moviment sufragista, i la repercussió en els constructes legislatius de l’època permet que se li assenyali com l’impulsor de la «segona onada de l’feminisme». En 209 edicions, durant 17 anys, la difusió de les doctrines feministes es canalitzen a través de 325 textos fonamentats tant en els programes de reformes de les organitzacions que van embastar una xarxa de sabers i experiències, com en la introspecció de les capacitats pròpies i en la valoració dels accionessis de el poder que retarden el seu ascens i evolució. És així com la recopilació i registre d’aquestes narratives d’emancipació permet l’aproximació a un marc contextual de la història de les dones (Wallach Scott, 2008) que «van construir la ciutadania» a la República Dominicana, però les memòries, a 80 anys de l’última edició de Fémina, encara vaguen disperses, mentre es reforça l’imaginari de la inacció col·lectiva sobre aquestes -el que es pot anomenar «metàfora de el silenci» -, que el dret a vot els ha estat regalat i que en els anys durs, posteriors a la primera intervenció militar nord-americà, només fungen com a éssers sublims destinats a les tasques domèstiques. La reconstrucció de la identitat editorial, per al posterior registre històric de l’subjecte dona, abasta la redefinició dels eixos temàtics sobre els quals es fonamenta el «discurs feminista» (a través de la creació d’indicadors que constitueixen «marcadors discursius» amb què es pretén desvetllar l’evolució de l’agenda feminista); de les identitats de les dones que exerceixen el dret subjectiu de pensar, pensar i jutjar; i dels homes que a l’escriure sobre la seva condició i les marginacions socials, transfereixen per convicció humana i intel·lectual seus drets a les seves companyes. També, l’aproximació als feminismes coetanis i la projecció en les línies acadèmiques posteriors, el que comporta a la identificació de les genealogies que impulsen aquesta participació activa de les periodistes i la representació en aquestes de les paraaudiencias i proaudiencias. És a dir, la praxi periodística que es devela en la investigació es constitueix en un registre històric en si mateix, a el temps que, a l’catalogar mitjançant la classificació dels gèneres, la posada en pàgina, la forma de signar i de titular, ausculta «marques sexuades» (Irigaray, 1992). |
|---|