L’autòmat, la fotografia i la crisi del model de subjectivitat clàssica en el surrealisme. Claude Cahun i Jindřich Štyrský
La present investigació té com a objecte d’estudi la significació de la figura del maniquí en el surrealisme, entesa com a imatge representativa o simptomàtica de la crisi del model de subjectivitat clàssica. Per fer-ho, es pren com a exemple l’obra fotogràfica de Claude Cahun i la de Jindřich Štyrs...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | tesis doctoral |
| Estado: | Versión publicada |
| Fecha de publicación: | 2019 |
| País: | España |
| Institución: | CBUC, CESCA |
| Repositorio: | TDR. Tesis Doctorales en Red |
| OAI Identifier: | oai:www.tdx.cat:10803/666305 |
| Acceso en línea: | http://hdl.handle.net/10803/666305 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | Art contemporani Arte contemporáneo Contemporary art Surrealisme Surrealismo Surrealism Subjecte (Filosofia) Sujeto (Filosofía) Subject (Philosophy) Cahun, Claude, 1894-1954 Štyrský, Jindřich, 1899-1942 Ciències Humanes i Socials 77 |
| Sumario: | La present investigació té com a objecte d’estudi la significació de la figura del maniquí en el surrealisme, entesa com a imatge representativa o simptomàtica de la crisi del model de subjectivitat clàssica. Per fer-ho, es pren com a exemple l’obra fotogràfica de Claude Cahun i la de Jindřich Štyrský, en les quals, sigui com a objecte o com a concepte, la figura del maniquí adquireix un lloc destacat. En aquest sentit, per una banda, es reflexiona entorn la caiguda del subjecte substancial i es planteja la possibilitat d’entendre la figura de l’autòmat, el maniquí o la nina com una image-symptôme d’un subjecte que ha entrat en crisi; d’una altra, s’aprofundeix en el tractament que té aquesta figura en l’obra fotogràfica de Claude Cahun i en la de Jindřich Štyrský. Recorregut que, alhora, ens submergeix en el surrealisme francès i en el surrealisme txec, dos mons aparentment allunyats que, tanmateix, es troben interconnectats. En els capítols introductoris, que serveixen per ubicar la tesi en el seu marc teòric i contextualitzar l’àmbit d’estudi, a més de definir a què ens referim quan parlem de crisi de la subjectivitat clàssica, es planteja un dels punts de partida de la present investigació, és a dir, la possibilitat d’entendre el surrealisme com una expressió del Romanticisme al segle XX. Al llarg d’aquest recorregut, apareixen així des de l’Olímpia d’E.T.A. Hoffmann a Hadaly de Villiers de l’Isle-Adam, al mateix temps que es fa una aproximació a diferents aspectes que ens ajuden a entendre el surrealisme i el tractament que en aquest té la figura del maniquí. En aquest sentit, es realitza una aproximació als fonaments teòrics del surrealisme, així com a aspectes com el mite, la màgia, la infància o la meravella, que ens porten a parlar, al seu temps, d’un rebuig a un sistema polític, econòmic i social. A continuació, en els capítols centrals, prestant atenció al maniquí, al mateix temps que viatgem al París dels surrealistes, descobrim algunes de les principals manifestacions en què aquesta figura participà. Així, de la Rue surréaliste a les Puppen de Hans Bellmer, transitem fins als capítols dedicats a Claude Cahun i Jindřich Štyrský, en els quals, el maniquí, sigui com a objecte o com a concepte, adquireix un rol destacat. És al llarg d’aquest recorregut, una trama interconnectada d’idees en què cada apartat té la seva raó de ser, que assistim a l’adveniment d’un nou tipus de subjecte. Idea del jo entès com a màscara, que evidencia una realitat contingent, mutable i polimòrfica. Un subjecte entès com a procés, mancat de tota possibilitat de síntesi, marcat per l’alteritat i l’inconscient. En aquest sentit, tal com digué Claude Cahun, “je suis autre, un multiple toujours”. La figura del maniquí surrealista, d’aquesta manera, se’ns presenta com una figura transfronterera, una imatge amb valor de símptoma que es relaciona amb un subjecte construït en gran part fora de si mateix. L’inconscient, l’alteritat o la follia, són alguns dels aspectes que es vinculen amb aquesta inquietant figura. Efígie que, com a doppelgänger o com a tout autre, sovint es converteix en un motiu discursiu que ens porta a parlar de l’emergència de nous models de subjectivitat. Així doncs, en el diàleg entre l’humà i l’inhumà, en la imprecisió dels límits que separen el subjecte de l’autòmat, el maniquí esdevé una expressió de l’unheimlich freudià. Figura que, altrament, se’ns presenta com a passatge. Una imatge de la poésie moderne, tal com observava Nezval, que esdevingué un punt de fuga per retrobar la meravella perduda en un món desencantat. |
|---|