| Sumario: | L'objecte d'estudi d'aquesta tesi, que s'articula en set capítols, és una categoria gramatical del xinès anomenada liàngcí, que no correspon a cap categoria concreta del català o castellà, en tant que eina per a la categorització, recurs literari i element estructurador del discurs. El primer capítol s'ha dedicat a justificar l'adopció de la lingüística cognoscitiva com a marc teòric de referència. En el segon, es revisen aspectes com el de la terminologia, s'analitza la naturalesa de les diferents categories nominals xineses, es tracta la qüestió de la delimitació de la categoria dels mesuradors i, finalment, es descriu des de cadascun dels nivells del llenguatge següents: morfològic, sintàctic, semàntic i cognoscitiu. En el tercer capítol, s'estudien els aspectes semànticocognoscitius (estructura interna de les categories, principis formatius i d'extensió, etc.) i els recursos que té el xinès per simplificar l'ús dels mesuradors. En el quart, es realitza un estudi en profunditat de l'estructura de quatre categories difuses de mesuradors (shuang, duì, tào i fù), bo i mirant de seguir la pista de les extensions naturals i metafòriques internes a partir dels seus membres centrals, alhora que es posen en relleu els encavalcaments que hi ha entre aquestes categories. Per fer-ho es contrasten les dades prescriptives amb les descriptives, obtingudes directament d'informants xinesos. Quant al cinquè capítol, s'ofereix una classificació pròpia dels mesuradors, després d'haver fet una àmplia revisió bibliogràfica sobre el tema. En el sisè s'aprofundeixen les funcions dels mesuradors. Aquest capítol s'ha dividit en tres grans blocs, cadascun dels quals va acompanyat d'exemples il·lustratius. Les funcions des del punt de vista semàntic (individualitzar, quantificar, categoritzar, generalitzar i descriure); les funcions des del punt de vista pragmàtic i discursiu (en què es descriuen els diferents recursos de cohesió textual) i les funcions des del punt de vista socioestilístic, com ara l'ús dels mesuradors per crear figures retòriques (prosopopeia, metàfora, metonímia, sinestèsia, hipèrbole, etc.), com a recurs fonètic i de ritme i en funció de l'usuari i del registre. Finalment, en el setè capítol exposem quina pot ser l'aplicació pràctica en la didàctica de la llengua xinesa i la pràctica traductora de la recerca feta al llarg de la tesi, bo i oferint un enfocament totalment nou respecte dels que s'han aplicat fins ara.
|
|---|
