Documentales en primera persona en el Chile actual
La present tesi té per objectiu analitzar un corpus de documentals xilens en primera persona estrenats en les últimes dècades. Des d'una perspectiva intermedial, interessa explorar el funcionament de les narratives de vida en el format audiovisual i, des d'aquí, reflexionar sobre les estra...
| Autor: | |
|---|---|
| Formato: | tesis doctoral |
| Estado: | Versión publicada |
| Fecha de publicación: | 2021 |
| País: | España |
| Recursos: | CBUC, CESCA |
| Repositorio: | TDR. Tesis Doctorales en Red |
| OAI Identifier: | oai:www.tdx.cat:10803/673225 |
| Acesso em linha: | http://hdl.handle.net/10803/673225 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palavra-chave: | Autobiografia Autobiografía Autobiography Documental Documentary film Ciències Humanes 82 |
| Resumo: | La present tesi té per objectiu analitzar un corpus de documentals xilens en primera persona estrenats en les últimes dècades. Des d'una perspectiva intermedial, interessa explorar el funcionament de les narratives de vida en el format audiovisual i, des d'aquí, reflexionar sobre les estratègies a través de les quals aquestes pel·lícules impliquen a la seva audiència. En particular s'estudia, a partir d'l'anàlisi dels elements d'inscripció de directors i directores en les pel·lícules, les maneres en què s'articulen la història personal i la nacional, tant en la narrativa com en la forma dels documentals. També, s'analitzen les estratègies materials i visuals que els documentals despleguen per construir i posar en circulació diferents formes de recepció. A partir d'aquest estudi es proposa que, en el cas de la producció xilena de les últimes dècades, els documentals en primera persona no es queden ancorats en l'individual i l'esfera privada. Per contra, constantment participen del que és públic i busquen maneres de vincular la subjectivitat amb el col·lectiu. La hipòtesi és que els documentals en primera persona, a través de la seva manera performatiu de representació (Bruzzi, 2006) i de la seva relació material amb el passat, estableixen un nou pacte amb els espectadors, ja no a partir de l'registre, sinó del seu anunciada artificialitat. En els documentals estudiats la creació d'una pel·lícula sobre la pròpia vida adquireix la forma d'una investigació en procés, per a la qual s'han de reunir les peces per fer, ja sigui el que no es recorda de la infància, el que es desconeix de el relat familiar , o el que no s'ha pogut entendre a causa d'una perllongada absència o la mort o desaparició d'éssers estimats. A partir d'l'anàlisi de les pel·lícules de l'corpus, aquesta investigació dóna compte de les transformacions que els documentals en primera persona produeixen en els supòsits tradicionals de la pràctica documental i, a partir d'això, explora una nova relació entre directors i espectadors. En particular, examina la manera en què els cineastes breguen amb els buits i interrogants de les seves històries de vida: com és la posada en escena d'aquesta recerca?, quin rol tenen els arxius i els relats orals en aquestes investigacions?, quant hi ha d'íntim i de col·lectiu en aquests projectes? En aquesta investigació s'analitza un corpus de documentals que proposa estratègies discursives i visuals per construir històries de vida i referències a l'passat. El conjunt està conformat per deu documentals nacionals estrenats entre els anys 2009 i 2017 i dos documentals que daten dels anys '80, però que han estat recuperats i posats en circulació recentment en els últims anys. Ja sigui a través de reenactments, testimonis orals, fotografies o fragments de found footage, els documentals xilens en primera persona construeixen històries de vida que redefineixen les concepcions tradicionals de cinema documental. El fet que les pel·lícules es construeixin a partir d'una manera performatiu fa que el propi film anunciï la seva falta d'autenticitat i, a el fer-ho, paradoxalment, es torni més autèntic als ulls dels espectadors. |
|---|