La pedra de Girona. L'esclat de l’escultura arquitectònica i cultual, 1300-1350
[cat] Vers 1300 Girona es veu influïda per un context sòcio-polític i artístic concret i molt favorable a “l’expansió” en termes econòmics, demogràfics i creatius. A banda del bon estat i creixement del poder econòmic i comercial de la Corona, la proliferació d’ordes religioses i la renovació de les...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | tesis doctoral |
| Estado: | Versión publicada |
| Fecha de publicación: | 2019 |
| País: | España |
| Institución: | Universidad de Barcelona |
| Repositorio: | Dipòsit Digital de la UB |
| OAI Identifier: | oai:diposit.ub.edu:2445/171871 |
| Acceso en línea: | https://hdl.handle.net/2445/171871 http://hdl.handle.net/10803/669955 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | Escultura gòtica Picapedrers Monuments funeraris Calcària Nummulits Gothic sculpture Stone-cutters Sepulchral monuments Limestones Nummulites 1300-1350 |
| Sumario: | [cat] Vers 1300 Girona es veu influïda per un context sòcio-polític i artístic concret i molt favorable a “l’expansió” en termes econòmics, demogràfics i creatius. A banda del bon estat i creixement del poder econòmic i comercial de la Corona, la proliferació d’ordes religioses i la renovació de les seus episcopals i grans parròquies, especialment concentrada en la meitat nord del principal i tota la zona meridional del regne de França, propicien l’èxit de Girona i les seves pedreres. A partir del 1300, i amb seguretat fins a la pesta de 1348, el col·lectiu de pedrers és el grup professional més nombrós de la ciutat i, proporcionalment, a partir de les dades conegudes, un dels més importants de l’antiga Corona d’Aragó, superant els 180 noms diferenciats de pedrers actius en la primera meitat de segle. La immigració, i dins aquesta, la immigració de pedrers, és un dels eixos fonamentals per entendre l’evolució demogràfica de la Girona del segle XIV. L’acció del bisbe Arnau de Mont-rodon (†1348) propicià la construcció a la catedral d’una capella dedicada als quatre sants màrtirs Germà, Just, Sici i Paulí, els patrons dels picapedrers. Durant la primera meitat del segle XIV la realització de peces escultòriques amb pedra nummulítica i la seva exportació fora de Girona viu un moment d’esclat sense precedents, comparable a una explosió de creativitat, productivitat i exportació. Això és degut a la coincidència de com a mínim quatre factors determinants: en primer lloc, la forta tradició de la ciutat en el treball de la pedra calcària local i el creixement urbanístic experimentat després de la guerra de 1285. En segon lloc, l’assumpció del material petri per part de la reialesa (i a través d’aquesta, de la noblesa i la burgesia) en la seva utilització en grans projectes funeraris i arquitectònics. Tercer, l’existència de mestres pedrers experimentats i capaços tècnicament de generar materials prefabricats per als projectes reials. I finalment en quart lloc, la disponibilitat d’una pedra amb molts matisos, colors i dureses, capaç de proveir conjunts harmònics, durables i policroms per a tot tipus de necessitats. La producció i l’exportació es donen en paral·lel en dos camps significatius: l’escultura funerària i l’escultura arquitectònica. Pel que fa a l’estandardització d’uns models concrets en escultura arquitectònica, aquesta també suposa la tria i repetició de dos motius fitomòrfics, els capitells de fulla de palma i de flor de lliri, que com a símbols, es troben íntimament lligats al tarannà de la cort de Jaume II, basada en la fe i la justícia. La predilecció pels textos atribuïts a Salomó (entre d’altres) per part del rei, i la influència d’alguns dels més alts consellers (per exemple Arnau de Vilanova i Ramon Llull) podrien ser un dels principals motius de l’aparició i propagació dels dits models. Les peces produïdes, tant les exportades com les de la mateixa Girona, segueixen un codi de mesures i proporcions que es mantindrà amb poques alteracions en el transcurs dels segles següents, amb diferències subtils. Al seu torn, i a diferència del que han dit alguns estudiosos, l’anàlisi dels conjunts conservats permet asseverar que existien unes normes “tàcites” entre els pedrers a l’hora d’aplicar els materials esculpits d’una o altra manera, i en aquest sentit es repeteix la diferenciació entre finestres i galeries o claustres. L’èxit en l’exportació massiva d’elements prefabricats fou possible mercès a la bona connexió viària terrestre de Girona vers els principals nuclis circumdants, així com les populoses ciutats de Barcelona i Perpinyà, pràcticament equidistants. El regnat de Jaume II coincideix amb l’impuls dels principals camins reials i la millora de llurs infraestructures, sobretot els ponts. Seguidament, la construcció d’una carretera de Girona al seu port natural, Sant Feliu de Guíxols, obre la capacitat exportadora per mar, i per tant, l’augment de la distància fins on els materials poden ser transportats amb certa rapidesa. Girona igualment pogué exportar des dels ports de Palamós, Castelló d’Empúries i Roses. |
|---|