La lluita pel reconeixement dels oficis artístics i l'Escola Massana de Barcelona. El cas dels esmalts, la ceràmica i la joieria
Amb aquest títol -La lluita pel reconeixement dels oficis artístics i l’Escola Massana de Barcelona. El cas dels esmalts, la ceràmica i la joieria.- nosaltres hem volgut reflexionar sobre els processos de reconeixement aplicat als oficis artístics. Dins de la sociologia de l’art s’han estudiat aques...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | tesis doctoral |
| Estado: | Versión publicada |
| Fecha de publicación: | 2017 |
| País: | España |
| Institución: | CBUC, CESCA |
| Repositorio: | TDR. Tesis Doctorales en Red |
| OAI Identifier: | oai:www.tdx.cat:10803/461175 |
| Acceso en línea: | http://hdl.handle.net/10803/461175 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | Oficis Oficios Industrial arts Escoles d'art Escuelas de arte Art schools Escola Massana (Barcelona, Catalunya) Ceràmica Cerámica Pottery Esmalts Esmaltes Enamels Joies Joyas Jewerly Ciències Humanes i Socials 7 |
| Sumario: | Amb aquest títol -La lluita pel reconeixement dels oficis artístics i l’Escola Massana de Barcelona. El cas dels esmalts, la ceràmica i la joieria.- nosaltres hem volgut reflexionar sobre els processos de reconeixement aplicat als oficis artístics. Dins de la sociologia de l’art s’han estudiat aquests processos (Bowness, Heinich, Furió, Peist) aplicats a artistes, i on s’ha emprat una certa metodologia que ha intentat objectivar com funciona la reputació i la valoració dels diferents autors. Aquesta metodologia comporta la descripció dels diferents moments de reconeixement, quines instàncies o actors participen, essent de importància cabdal els anomenats gatekeepers (Mauger), aquells que obren o tanquen portes al mercat, a la valoració crítica, als museus. En el cas dels oficis artístics (i aquesta és una novetat en l’enfoc: tractar el reconeixement no lligat només a autors) apareix un nou element que és el procés d’artification (Heinich, Shapiro), que és aquella transformació per la qual una determinada activitat és considerada art (i a l’inrevés). Sembla obvi que els mons de l’art i l’artesania (Becker) tenen uns límits difosos, i que comporten una llarga discussió històrica (Shiner), i justament la fluctuació d’aquests límits ens parla dels mecanismes d’artification. El segle XX a Barcelona és un bon camp d’anàlisi per veure com diferents oficis artístics han transitat des d’un alt reconeixement fins a un quasi oblit, tot essent significatius els diferents moments històrics. Cóm són aquests moments? Quins aspectes varen facilitar aquest reconeixement? Aquest reconeixement va ser equivalent al del camp artístic? Quines sinergies es van activar? Quins oficis van protagonitzar aquestes interrelacions? Va canviar això el reconeixement dels oficis, o només d'alguns? Va variar la posició dels diversos llenguatges artístics? Les connexions entre aquests mons, s'han consolidat? En aquesta lluita pel reconeixement, quin ha estat el balanç final a les darreries del s. XX? Aportem també la inclusió del paper dels centres formatius en els processos de reconeixement, en aquest cas amb un protagonisme clar de l’Escola Massana de Barcelona que va protagonitzar durant aquest segle un lideratge en el camp de l’esmalt (Miquel Soldevila), la ceràmica (Josep Llorens Artigas) i la joieria (Manuel Capdevila). Les conclusions ens portaran a parlar de les consagracions creuades (professors i escoles), reconeixements endogàmics (l’esmalt), sostres de vidre (la ceràmica) i la recerca d’un reconeixement específic (la joieria) que potser obre un mecanisme nou pels oficis artístics en general. Mostrem també el paper que el paradigma de l’art contemporani (Heinich) ha tingut i té en els processos de valoració, que estan afectant no només els anomenats “bells oficis” sinó de retruc les pràctiques reconegudes de la pintura i l’escultura. |
|---|