La poètica del buit en Víctor Sunyol
Com és sabut, convencionalment parlant, la literatura occidental ha tendit sovint a realitzar-se en l’espai ple del negre de la lletra, ha mirat de construir-se un sentit en la substància i consistència de la paraula. Però què passa quan la paraula ha perdut el seu prestigi, quan la fi dels grans re...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | tesis doctoral |
| Estado: | Versión publicada |
| Fecha de publicación: | 2022 |
| País: | España |
| Institución: | CBUC, CESCA |
| Repositorio: | TDR. Tesis Doctorales en Red |
| OAI Identifier: | oai:www.tdx.cat:10803/675891 |
| Acceso en línea: | http://hdl.handle.net/10803/675891 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | Buit Vacío Void Silenci Silencio Silence Víctor Sunyol Ciències Socials 82 |
| Sumario: | Com és sabut, convencionalment parlant, la literatura occidental ha tendit sovint a realitzar-se en l’espai ple del negre de la lletra, ha mirat de construir-se un sentit en la substància i consistència de la paraula. Però què passa quan la paraula ha perdut el seu prestigi, quan la fi dels grans relats i la degradació i el descrèdit del llenguatge han fet gairebé inviables el mateix exercici de la literatura? Amb la categoria taxonòmica «poètica del buit» (dit sia singularis pro plurali) volem retre compte de tot un seguit de pràctiques que, aproximadament d’ençà del darrer terç del segle XX fins a l’actualitat, han fet de la crisi del llenguatge i del seu consegüent silenci un espai literari propi, el punt de partida d’un llenguatge l’ús poètic i crític del qual pensa i parla del conflicte com a conflicte i, per tant, en (el) conflicte. La dificultat a la qual s’enfronten aquestes pràctiques no és la del silenci precisament, i d’aquí la noció de buit que proposem per tal de distingir-les-en, car la crisi és la raó de la seva existència, una raó negativa que les duu, tanmateix, a l’afirmació d’un llenguatge també en crisi, a la dificultat de pensar i parlar no de sinó en i des de la dificultat mateixa. En el marc d’un discurs que ja no fa del silenci un dir –phoné– sinó una escriptura –gramma–, el poeta del buit malda per situar-se en l’espai neutre d’un entre, en l’interstici de silenci i paraula d’una escriptura que manté tenses i conflictives les relacions amb la realitat (vet aquí el seu caràcter ètic i polític), de llenguatge sempre obert, a la recerca d’un centre buit i desèrtic, en trànsit permanent i orientada al no-res de la seva pròpia existència. És en aquest marc en el qual inserim la poètica o els «assajos de poètica» de Víctor Sunyol (Vic, 1955) com aquells que parlen justament en la frontera del seu dir i fan del silenci, no un tema, sinó el lloc i l’acció del discurs. Com veurem en el curs de la primera part del treball en què es construeix i es justifica la mateixa denominació «poètica del buit», l’espai buit o silent del blanc de la pàgina esdevé en aquestes pràctiques un nou centre d’atenció, no com un objecte de discurs (romanticisme-simbolisme) o com la seva provocadora subversió (avantguardes històriques); sinó com el lloc en el qual es fa encara possible dir. A partir d’un recorregut pels moments clau de l’obra de Víctor Sunyol, l’estudi analitzarà, en la segona part del treball, la singular proposta sunyoliana, tot travessant el motiu de la mort com a experiència d’un buit en el «referent» a Ni amb ara prou de 1984; en el «subjecte» i l’«obra» a El buit i la novel·la i Cap a Tirèsies de 1994 i 1997; en la «paraula» a Stabat de 2003; i, finalment, en la mateixa «llengua» a Des d’ara de 2005; totes experiències d’un no-res del llenguatge que, assumint «en carn pròpia el no ser que el constitueix, mira de «ser on no ser» (Birnam, 2015), és a dir, no de parlar o callar sobre allò que no es pot dir sinó de fer del silenci un no-dir, l’acte afirmatiu d’una escriptura que escapa constantment de tot patró dicotòmic. |
|---|