La Segona conjugació verbal llatina: estudi etimològic i comparatiu sobre l'origen protoindoeuropeu de la formació dels seus temes verbals
[cat] L'objectiu principal d'aquesta tesi doctoral és presentar un estudi etimològic i morfològic sobre l'origen protoindoeuropeu (pie.) dels verbs de la segona conjugació llatina. S'emmarca per tant dins de la Lingüística Indoeuropea ("Indogermanische Sprachwissenschaft&quo...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | tesis doctoral |
| Estado: | Versión publicada |
| Fecha de publicación: | 2007 |
| País: | España |
| Institución: | Universidad de Barcelona |
| Repositorio: | Dipòsit Digital de la UB |
| OAI Identifier: | oai:diposit.ub.edu:2445/41650 |
| Acceso en línea: | https://hdl.handle.net/2445/41650 http://www.tdx.cat/TDX-0625108-121002 http://hdl.handle.net/10803/1720 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | Llatí Verbs Etimologia Protoindoeuropeu Morfologia (Gramàtica) Latin language Etymology Proto-Indo-European language Morphology (Grammar) |
| Sumario: | [cat] L'objectiu principal d'aquesta tesi doctoral és presentar un estudi etimològic i morfològic sobre l'origen protoindoeuropeu (pie.) dels verbs de la segona conjugació llatina. S'emmarca per tant dins de la Lingüística Indoeuropea ("Indogermanische Sprachwissenschaft", "Indo-european Linguistics", etc.) i la Filologia Llatina. Una aportació d'aquestes característiques, que englobés els diferents tipus de formacions que confluïren en aquesta conjugació verbal i que analitzés la totalitat de les seves formes des d'un punt de vista diacrònic i comparatiu, no havia estat encara duta a terme. Aquesta tesi s'estructura a l'entorn de tres parts principals. La primera (capítols I-III), de caire més general, proporciona una visió global del funcionament del sistema verbal pie. i del sistema verbal llatí, d'acord amb les tendències més actuals utilitzades en Lingüística Indoeuropea (Rix, Jasanoff, Meiser, Meier-Brügger etc.). Aquesta primera part mostra també la classificació tradicional en què es divideixen els verbs de la segona conjugació llatina, és a dir, verbs provinents de temes radicals atemàtics, verbs estatius (essius) i verbs causatius-iteratius, i té per objectiu familiaritzar el lector amb la temàtica i la terminologia que emprarem a la segona part, el nucli central d'aquesta tesi. La segona part (capítol IV) és la més important i llarga d'aquesta tesi, i consisteix en un diccionari etimològic i formal de cadascun dels verbs de la segona conjugació llatina. Les entrades d'aquest diccionari han estat extretes a partir del "Thesaurus Linguae Latinae" i de l' "Oxford Latin Dictionary", especialment per suplir algunes entrades que encara manquen al "Thesaurus". Aquesta recopilació pretén ser exhaustiva i s'han tingut present tots els verbs de la segona conjugació, inclosos els compostos, els verbs dubtosos, els hapax legomena i fins i tot aquelles paraules que provenen d'un verb de segona conjugació no testimoniat (tipus frequens -ntis, in-ciens -ntis, etc.). Cada lema s'estructura a l'entorn de dos apartats, un de caire filològic i l'altre de tipus etimològic. En l'estudi filològic apareixen els diferents significats i valors del verb, així com també els seus derivats i compostos, i la data en què apareixen testimoniats, ja que, en alguns casos, aquestes aportacions han estat decisives per l'anàlisi etimològica. A continuació es mostren, amb exemples, l'època d'aparició del verb en qüestió i informacions de tipus morfològic o sintàctic. En aquest punt es tenen especialment en compte també el tema de perfet i el tema de supí. El segon apartat és l'estudi etimològic del verb. En cada cas es fa un estudi comparatiu amb els testimonis de les altres llengües indoeuropees i s'hi debaten les qüestions problemàtiques. A partir dels raonaments seguits, es proposa l'origen del tema verbal pie. del verb llatí i es reconstrueix l'arrel verbal pie. del qual prové (sempre i quant el verb llatí tingui origen pie. i no sigui de caire recent). Per dur a terme aquest objectiu s'han tingut present els diccionaris etimològics d'indoeuropeu (Rix, Pokorny) i de les llengües indoeuropees (Ernout- Meillet, Chantraine, Frisk, Mayrhofer, Walde-Hoffmann), així com la literatura especialitzada més recent, però sempre s'ha intentat aportar un punt de vista propi i innovador sobre la qüestió. La utilitat d'aquesta segona part és doble. D'una banda pot servir de diccionari etimològic dels verbs de la segona conjugació llatina, i de l'altra, prepara el terreny de cara a les conclusions. El darrer capítol (V) és el destinat a les conclusions, que es basen a partir dels resultats obtinguts a l'estudi etimològic. S'hi mostra una classificació precisa i diacrònica dels diferents tipus de formacions verbals que conformen la segona conjugació llatina i, de l'altra, s'hi comenten les peculiaritats que no encaixen dins de la divisió tradicional. |
|---|