La expresión de la causatividad en español y en chino: en la interfaz léxico-sintáctica
La causativitat, un concepte que es repeteix en diferents llengües, sempre ha estat un punt d’interès per a la lingüística generativa, que ha intentat analitzar la forma en què aquesta s’expressa en les diferents llengües. El present treball té com a objecte d’estudi els verbs causatius i les constr...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | tesis doctoral |
| Estado: | Versión publicada |
| Fecha de publicación: | 2020 |
| País: | España |
| Institución: | CBUC, CESCA |
| Repositorio: | TDR. Tesis Doctorales en Red |
| OAI Identifier: | oai:www.tdx.cat:10803/670985 |
| Acceso en línea: | http://hdl.handle.net/10803/670985 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | Causativitat Causatividad Causativity Estructura argumental Argument structure Neoconstruccionismo Neoconstructionism Ciències Humanes 81 |
| Sumario: | La causativitat, un concepte que es repeteix en diferents llengües, sempre ha estat un punt d’interès per a la lingüística generativa, que ha intentat analitzar la forma en què aquesta s’expressa en les diferents llengües. El present treball té com a objecte d’estudi els verbs causatius i les construccions causatives de l’espanyol i del xinès, amb la finalitat d’indagar en les seves distribucions i les seves propietats, així com de descriure i resumir els punts tant convergents com divergents entre les dues llengües, als quals intentem donar explicacions des del punt de vista de l’estructura argumental. Al mateix temps, també es fa una aproximació a les qüestions més discutides de la causativitat a la interfície lèxico-sintàctica. El treball es porta a terme des d’una perspectiva neoconstruccionista, amb el patró d’anàlisi basat en la teoria de l’estructura argumental de Hale i Keyser (1993) i Mateu (2002), la Morfologia Distribuïda proposta per Halle i Marantz (1993), el tractament de la v petita de Cuervo (2003), la Hipòtesi del nucli Veu de Kratzer (1996) i la teoria del nucli Aplicatiu de Pylkkänen (2002). Amb l’anàlisi que presentem, es conclou que les dues llengües tenen divergències importants en l’expressió de la causativitat. D’una banda, en la distribució, la manera més freqüent de l’espanyol correspon als verbs morfològics, mentre que en xinès els verbs compostos constitueixen la forma més recurrent. Això es deu a la diferència tipològica entre les dues llengües: l’espanyol, com a llengua flexiva, té la derivació com un procediment important en la formació de paraules; en canvi, el xinès, sent una llengua aïllant, es caracteritza per tenir nombroses paraules compostes. D’altra banda, en l’estructura, les construccions causatives de l’espanyol presenten més variants, mentre que l’ordre de paraules de les construccions causatives del xinès és més fix. La raó és que en el cas de l’espanyol el verb causatiu hacer i el verb en infinitiu poden formar un predicat complex, però en el cas del xinès el verb subordinat pertany a una predicació completa. O, millor dit, la mida de l’estructura del predicat subordinat difereix entre les dues llengües: el de l’espanyol és Sv i el de l’xinès és SComp. Això també confirma la natura sintètica de l’espanyol i la analiticitat del xinès, ja que una característica d’aquest darrer consisteix que els nuclis funcionals són massa febles com per desencadenar desplaçaments; per exemple, el verb causatiu shi no pot desencadenar el desplaçament del verb subordinat. |
|---|