| Sumario: | Una de les definicions del concepte de planificació lingüística és la que afirma que és l’intent sistemàtic i organitzat de canvi planificat en una llengua. Com que, d’una banda, és necessari conèixer al màxim els canvis no planificats en la llengua que es vol estandarditzar per intentar canviar les actituds i els costums dels parlants sense violentarlos innecessàriament i, de l’altra, William Labov i els seus col·laboradors i seguidors han desenvolupat la teoria més sistemàtica sobre el canvi lingüístic, en aquest treball em proposo de presentar i discutir els conceptes labovians que són pertinents per a la planificació lingüística del català. Per fer-ho, en primer lloc presento el model d’estandardització d’Einar Haugen (1983) —tenint en compte la discussió que en fa Xavier Lamuela (1994) i comentant quina és la situació del català respecte de cada un dels quatre estadis del model. En segon lloc, presento i comento els conceptes labovians d’acord amb la seva pertinència respecte de cada un dels quatre estadis. Finalment, valoro de quina manera l’estandardització del català es pot beneficiar de l’enfocament labovià de la llengua.
|
|---|
