| Sumario: | Amb la fi de comprendre la dinàmica de la infecció pel VIA en aquestes tres espècies aviàries no convencionals, així com la funció epidemiològica que exercirien en un brot interespècie d'IA per tal de definir millors estratègies de vigilància, es van realitzar tres infeccions experimentals, les quals s'han descrit en aquesta tesi. La patogènia de la infecció tant pel VI13P com pel VIABP es va determinar per a la perdiu roja (Estudi I), la guatlla europea (Estudi II) i el falcó híbrid sacre-grifó (Estudi III), posant especial èmfasi en la descripció de la malaltia clínica, les lesions macroscòpiques i microscòpiques, i la presència de l'antigen víric als teixits. A més, en aquest treball s'ha descrit el patró d'excreció vírica de cada espècie aviària i cada VIA, i s'ha avaluat la probabilitat d'una eficaç transmissió vírica entre animals. L'Estudi II també representa un estudi comparatiu de la dinàmica d'infecció en dos subtipus diferents de VIABP (H7 i H5). En el cas dels Estudis I i II, es va prestar especial atenció en les plomes com a possible origen de propagació del VIA. A més, a l'Estudi II es va investigar l'aigua com a possible ruta de transmissió. Finalment, a l'Estudi III es va reproduir amb eficiència la infecció natural pel VIA en falcons (és a dir, mitjançant la ingestió de preses infectades) i es va dilucidar per primera vegada en aquesta espècie el patró dels receptors del virus de la grip. A l'Estudi I, les perdius roges infectades pel VI13P van presentar els primers signes clínics a 3 dies post-inoculació (dpi); a partir de 4 dpi van començar a morir i a 8 dpi ja no restava cap espècimen viu. Per mitjà d'immunohistoquímica (IHQ) i de PCR quantitativa a temps real (PCRq-TR), es va confirmar la presència de l'antigen víric en teixits i l'excreció del virus, respectivament, tant en perdius inoculades amb el VI13P com contactes. No es van observar ni signes clínics ni troballes histopatològiques a les perdius infectades pel VIABP. A més, a algunes perdius inoculades amb el VIABP, només es va detectar l'excreció del virus a curt termini, juntament amb seroconversió. L'Estudi I va posar de manifest que la perdiu roja presenta una elevada susceptibilitat a la soca del VI13P H7N1 que es va utilitzar, la qual va causar greu malaltia clínica, alta mortalitat i excreció vírica abundant. Per consegüent, aquesta au podria contribuir a la propagació d'un possible brot local del virus. En canvi, els resultats que es van observar pel VIABP H7N9 indicarien que la perdiu roja no és un reservori d'aquest virus. A l'Estudi II, es van observar greus signes neurològics i una taxa de mortalitat del 67 % (H7N1/AP) i del 92 % (H5N1/AP) a les guatlles europees infectades pel VI13P. Tot i que van aparèixer troballes histopatològiques en ambdós grups infectats pel VI13P, les guatlles infectades amb VI13P H5N1 van mostrar una distribució d'antigen víric més àmplia i lesions microscòpiques més intenses. No es va observar afectació clínica o patològica a les guatlles infectades pel VIABP. Pels tres VIA investigats es va demostrar una excreció vírica consistent i de llarg termini i una transmissió efectiva a les guatlles susceptibles. L'aigua va sorgir com a possible ruta de transmissió, i les plomes com a possible font de propagació de VI13P. L'Estudi II posa en relleu que la guatlla europea pot tenir una funció important en l'epidemiologia de la IA, la qual cosa fa ressaltar la necessitat de conèixer amb més profunditat la seva possible funció com a hoste intermediari en el cas dels virus recombinants d'aus/mamífers. A l'Estudi III, els falcons van mostrar una dinàmica d'infecció similar tot i les diferents rutes d'exposició (és a dir, ruta nasocoanal o a partir de la ingestió de preses infectades), fet que va demostrar l'efectivitat de la ruta d'alimentació in vivo. Els falcons infectats pel VI13P H5N1 mostraven greus signes neurològics aguts i van morir, o van ser sacrificats, entre 5 i 7 dpi. Mitjançant IHQ i RRT-PCR es va confirmar la presència de l'antigen víric a diferents teixits. Aquest antigen s'associava normalment a lesions microscòpiques, sobretot a l'encèfal. No es van observar ni signes clínics ni lesions histopatològiques a cap dels falcons infectats pel VIABP H7N2, encara que tots els espècimens havien seroconvertit a 11 dpi. Es va detectar forta presència de receptors aviaris al tracte respiratori superior dels falcons, en concordança amb l'excreció vírica detectada per RRT-PCR tant als falcons infectats per VIABP com per VIABP. L'Estudi III mostra que falcó híbrid sacre-grifó presenta elevada susceptibilitat a la infecció pel VI13P H5N1, tal com s'havia observat prèviament, i que podria jugar un paper rellevant en la propagació tant de VI13P com de VIABP. Per primera vegada en el cas dels rapinyaries, es va reproduir amb èxit la infecció natural a partir de la ingestió de preses infectades. L'ús d'aus de presa a la falconeria i a centres de recuperació de fauna podria posar en risc rapinyaires de gran valor i humans i, per tant, seria convenient realitzar un seguiment intensiu d'aquesta pràctica. La present tesi posa en relleu la importància d'estudiar la susceptibilitat, la dinàmica d'infecció i la probabilitat de transmissió del VIA en hostes aviaris de la interfície domèstic-salvatge. Adquirir aquest coneixement és vital per realitzar tasques de vigilància eficaces, desenvolupar mesures preventives adequades i gestionar amb èxit els brots d'IA quan es veuen afectades diferents espècies aviàries.
|
|---|
