Epidemiological aspects of border disease Virus infection in pyrenean chamois (Rupicapra p. pyrenaica): influence of the viral strain, non-artiodactyl hosts and sheep transhumance
Els Pestivirus (Família Flaviviridae) causen malalties al bestiar domèstic amb un important impacte econòmic i sanitari. Una de les espècies de pestivirus, el Border Disease Virus (BDV) és també important per a la conservació de la fauna salvatge des del 2001, moment en que es va associar amb brots...
| Autor: | |
|---|---|
| Formato: | tesis doctoral |
| Estado: | Versión publicada |
| Fecha de publicación: | 2017 |
| País: | España |
| Recursos: | CBUC, CESCA |
| Repositorio: | TDR. Tesis Doctorales en Red |
| OAI Identifier: | oai:www.tdx.cat:10803/457896 |
| Acesso em linha: | http://hdl.handle.net/10803/457896 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palavra-chave: | Pestivirus Border disease virus (BDV) Isard Rebeco Chamois Ciències de la Salut 619 |
| Resumo: | Els Pestivirus (Família Flaviviridae) causen malalties al bestiar domèstic amb un important impacte econòmic i sanitari. Una de les espècies de pestivirus, el Border Disease Virus (BDV) és també important per a la conservació de la fauna salvatge des del 2001, moment en que es va associar amb brots d’alta mortalitat en l’isard pirinenc (Rupicapra pyrenaica pyrenaica). Després de 16 anys d’investigació, s’han descrit diferents escenaris epidemiològics d’infeccions per BDV a les poblacions d’isard. El principal objectiu de la present tesis ha sigut analitzar el rol de tres factor que podrien explicar aquesta diversitat epidemiològica: les soques víriques, els hostes salvatges no artiodàctils, i la transhumància ovina. L’Estudi I va ser dissenyat per confirmar la presència de soques de BDV d’alta i baixa virulència en poblacions d’isards dels Pirineus per tal d’entendre les seves implicacions en la diversitat d’escenaris epidemiològics. Es va realitzar una infecció experimental en isard pirinenc amb una soca de BDV d’alta virulència (Cadí-6) i una de baixa virulència (Freser-5). A cada grup es van incloure animals gestants i no gestants. Al concloure la infecció experimental es va confirmar que la soca Cadí-6 era d’alta virulència per adults i fetus. Tres animals van morir abans de la fi de l’experiment amb una diàtesis hemorràgica. Tots els animals sense anticossos, excepte un, van presentar una virèmia llarga, una alta excreció vírica per via nasal i rectal, i una àmplia distribució de virus en els teixits. Els fetus infectats amb Cadí-6 van morir abans de finalitzar l’experiment presentant altes càrregues d’ARN víric. Els isards sense anticossos infectats amb la soca Freser-5 van eliminar el virus del sèrum i van presentar menys distribució de virus i càrrega d’ARN víric en teixits que el grup Cadí-6. Tot i això, els fetus van morir abans de finalitzar l’experiment i es va detectar ARN víric a sèrum i teixits, encara que amb menys quantitat que al grup Cadí-6. Els isards dels dos grups van presentar lesions a l’encèfal, però als infectats amb la soca de baixa virulència Freser-5 les lesions van ser lleus i probablement transitòries. En els dos grups, les femelles gestants i amb anticossos, i tots els fetus excepte un, no van presentar virèmia ni ARN víric en teixits. Aquests resultats demostren que la diversitat de soques víriques és un factor significatiu per a la heterogeneïtat d’escenaris epidemiològics presents en les poblacions salvatges d’isard. Des de que poblacions salvatges de conill comú (Oryctolagus cuniculus) i ualabí de Bennet (Macropus rufogriseus) van ser descrites com a susceptibles a infeccions per pestivirus, les espècies no artiodàctils simpàtriques de l’isard van esdevenir hostes potencials en l’epidemiologia del pestivirus. L’Estudi II es va centrar en la susceptibilitat a les infeccions per pestivirus de dues d’aquestes espècies: la llebre europea (Lepus europaeus) i la marmota alpina (Marmota marmota). Cap de les mostres de sèrum de marmota va presentar pestivirus ni anticossos. Encara que no es va detectar pestivirus, el 36.2% de les llebres tenia anticossos neutralitzants. Així doncs, la llebre europea és la tercera espècie salvatge no artiodàctil documentada com a susceptible a infeccions per pestivirus. La influència antropogènica sobre la diversitat d’escenaris epidemiològics en les infeccions per BDV en isard va ser avaluada en l’Estudi III, centrant-se en ovelles transhumants. Es van estudiar cinc ramats d’ovelles que pasturen a dues zones del Pirineu amb dos escenaris epidemiològics de BDV en isard. Les ovelles es van mostrejar abans i després de la transhumància. Només una granja va presentar circulació constant de BDV en el ramat. En aquesta granja, la unió de lots a les praderes alpines va ser el principal factor de transmissió de virus. A més, a la mateixa granja la titulació d’anticossos neutralitzants va mostrar que la majoria de les infeccions havien estat causades probablement per soques de BDV d’origen domèstic. La única seqüència de BDV (regió 5’UTR), en aquesta mateixa granja, va resultar ser genèticament pròxima a soques de BDV d’ isard. Aquest fet, juntament amb l’evidència de que en una altra granja estudiada els anticossos d’ovelles semblen haver estat originats per una soca de BDV d’isard, indica que la transmissió entre ovella i isard es dóna de forma ocasional. |
|---|