| Sumario: | La tesi té un triple objectiu: de primer, revisar de forma crítica l'actual paradigma d'estudi del periodisme escrit, a la llum de les contribucions fetes, durant aquest darrer segle, per la filosofia del llenguatge i l'epistemologia. Això contradiu i desfà bona part de les afirmacions del sentit comú -ben aprofitades per la totpoderosa indústria informativa- sobre el que és el periodisme, per exemple que és un mer recitat de la realitat, amb la qual manté una relació directa. En segon lloc, el treball vol oferir una diagnosi de l'actual moment de la paraula, ja sigui pública o privada, que considerem que pateix una crisi, entesa com a transformació o absència, i no pas en sentit apocalíptic. Aquesta crisi és sobretot una crisi del subjecte i una crisi de la credibilitat i de la confiança, que és combatuda pels enunciadors amb ironia, testimonialitat i excés de paraules -faticitat sorollosa. Finalment, la tesi dedica tota la segona part a fer una anàlisi descriptiva de les funcions ideològiques i els recorreguts formals més constants del gènere de l'entrevista periodística escrita. Com a conclusió, considerem que l'entrevista és un gènere paradoxal, alhora irònic i testimonial, que fa servir l'estratègia retòrica del secret i que apel·la a l'estètica realista del detall i del fragment. Tot i que aparenta ser una conversa normal, una mera interacció, l'entrevista periodística és una autèntica transacció, i, a dreta llei, és la mimesi escrita d'un diàleg (i per tant incorpora tots els recursos mimètics de la literatura realista de ficció i de la literatura testimonial) en què l'interlocutor -l'entrevistat- s'ha vist doblement modulat en l'expressió de la seva identitat. El conflicte de veus aparent en tota entrevista es resol, doncs, de forma monològica i de possessió, com una paraula fonamental jo-allò i no pas com una jo-tu,. en terminologia de Buber. L'entrevista, doncs, observa un principi de cooperació distint del de la mera conversa quotidiana, i és més la ficcionalització d'una presència que no pas l'accés directe a la veu autoritzada, que és, de fet, l'estratègia retòrica amb què es ven.. Els eixos ideològics i formals que emmarcan l'espai mental en què fluctua el gènere són, principalment, privat/públic, oral/escrit, revelació/ocultuació, memòria/oblit, presència/absència i altritat/identitat. També en l'apartat historiogràfic la tesi fa algunes aportacions sobre les primeres entrevistes i protoentrevistes de la història de la premsa catalana -i, en aquest cas, també de tot Espanya. Així, aportem una peça de l'any 1910 publicada a la revista Teatràlia uns anys abans de l'escriptura en sèrie d'entrevistes a la premsa madrilenya per part d'El Caballero Audaz, José María Carretero, considerat fins ara el pioner en aquest camp.
|
|---|
