Sebastià Juan Arbó: De la realitat viscuda a la ficció narrativa. Anàlisi d’un desarrelament en la literatura catalana.
En parlar de la novel·lística de Sebastià Juan Arbó, partim d’una divisió temàtica, lingüística i formal que troba un punt d’inflexió en l’any 1939 i en les conseqüències politicoculturals de la postguerra. En aquesta primera etapa de descoberta per part del públic i de la crítica, Arbó desplega la...
| Autor: | |
|---|---|
| Formato: | tesis doctoral |
| Estado: | Versión publicada |
| Fecha de publicación: | 2021 |
| País: | España |
| Recursos: | CBUC, CESCA |
| Repositorio: | TDR. Tesis Doctorales en Red |
| OAI Identifier: | oai:www.tdx.cat:10803/672526 |
| Acesso em linha: | http://hdl.handle.net/10803/672526 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palavra-chave: | Sebastià Juan Arbó Crítica literària Història literària catalana Literary criticism Literary history Arts i humanitats 8 82 |
| Resumo: | En parlar de la novel·lística de Sebastià Juan Arbó, partim d’una divisió temàtica, lingüística i formal que troba un punt d’inflexió en l’any 1939 i en les conseqüències politicoculturals de la postguerra. En aquesta primera etapa de descoberta per part del públic i de la crítica, Arbó desplega la seva essència novel·lística, una veu pròpia que condicionarà la seva producció posterior. Demostrar com es produeix aquesta acceptació de l’obra arboniana en tot l’engranatge literari català dels anys trenta és un dels objectius d’aquesta tesi. Tanmateix ho és també continuar la recerca d’aquesta trajectòria literària que tradicionalment s’ha aturat en la publicació de Tino Costa, l’any 1947. La perpetuació que el novel·lista fa del model narratiu vuitcentista desdibuixa la imatge d’escriptor agosarat, de to existencialista, de les primeres produccions. Per establir i sintetizar els paràmetres d’aquesta novel·lística cal analitzar-ne tot el conjunt perquè només així adquireix sentit un univers recurrent que amplifica el corpus literari i personal d’Arbó. Realitzar un estudi íntegre de la seva obra impedeix establir-hi una discriminació lingüística; així, tant la narrativa catalana com la castellana esdevenen objecte d’anàlisi. El silenci al voltant de la novel·lística arboniana posterior als anys quaranta evidencia la necessitat de completar aquest buit de crítica narrativa que desequilibra el conjunt d’estudis realitzats fins a l’actualitat. |
|---|