Stumpfe Federn in einer dumpfen Zeit? Deutschsprachige satirische Lyrik zwischen 1871 und 1890
La tesi amb el títol Stumpfe Federn in einer dumpfen Zeit? Deutschsprachige satirische Lyrik zwischen 1871 und 1890 , de 546 pàgines, estudia la poesia satírica en alemany de les dues dècades entre 1871 i 1890 - una època de la història de la sàtira molt poc tractada en antologies i estudis. Intenta...
| Autor: | |
|---|---|
| Formato: | tesis doctoral |
| Estado: | Versión publicada |
| Fecha de publicación: | 2007 |
| País: | España |
| Recursos: | CBUC, CESCA |
| Repositorio: | TDR. Tesis Doctorales en Red |
| OAI Identifier: | oai:www.tdx.cat:10803/8774 |
| Acesso em linha: | http://www.tdx.cat/TDX-0511110-170501 http://hdl.handle.net/10803/8774 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palavra-chave: | época de Bismarck Poesía satíricia 82 94 |
| Resumo: | La tesi amb el títol Stumpfe Federn in einer dumpfen Zeit? Deutschsprachige satirische Lyrik zwischen 1871 und 1890 , de 546 pàgines, estudia la poesia satírica en alemany de les dues dècades entre 1871 i 1890 - una època de la història de la sàtira molt poc tractada en antologies i estudis. Intenta comprovar la hipòtesi que, contràriament a l' opinió predominant, en aquestes dues dècades sí que existia una ampla cultura de poesia satírica quantitativament més important, qualitativament millor i sobretot amb més caràcter propi, del que generalment s'accepta.<br/> Després de definir un concepte de sàtira que segueix la definició predominant en les enciclopèdies de l'època - és a dir sàtira com una mena de joc de ridiculització pública d'un objecte, combinant així crítica amb entreteniment (capítol 2) - s'estableix un corpus de 134 poemes satírics com a base d'interpretació. Tres quarts d'aquesta nova antologia presentada en l'annex de la tesi o bé mai ha estat publicat en llibres (sinó trobat en revistes de l'època) o bé no està a l'abast mitjançant edicions actuals.<br/><br/>Els quatre capítols principals descriuen la cultura comunicativa de poemes satírics des de perspectives diferents. <br/> El capítol 3 tracta la recepció de poesia satírica en aquestes dues dècades i demostra que, efectivament, en comunicacions públiques la sàtira va jugar un paper més important que mai. Sobretot en les metròpolis de l'època (Berlín, Viena, Mònaco), però també en ciutats petites i en qualsevol ambient social, sí que existia un nombre de suplements satírics o revistes satíriques inèdit pel que fa a quantitat i qualitat. Si es considerava que les dones havien de llegir tipus diferents de poesia, dels homes de totes les classes la lectura de poesia satírica va formar una part important de la vida social. Com que els individus de la segona meitat del segle XIX havien de suportar tant una pressió incrementada a la feina com una descomposició gradual dels vells esquemes d'identitat, els va semblar cada cop més atractiu buscar moments on podien gaudir de sàtires junt amb els amics o companys - transformant així la lectura d'aquests textos en un acte públic. Aquesta pràctica esdevenia especialment atractiu per als obrers socialistes, de manera que el govern va incrementar els seus intents de suprimir la sàtira socialista mitjançant actes legals durant aquestes dues dècades. Però l'única cosa que va aconseguir amb això era facilitar-los als socialistes material nou per a sàtires noves i, conseqüentment, més èxits a les urnes - contribuint així involuntàriament a una gran pujada de la sàtira socialista durant el Kaiserreich. <br/> El capítol 4 tracta de la producció de poesia satírica. Resulta que malgrat la popularitat de la sàtira aquest tipus de text no va ser el primordial per a la gran majoria dels autors en els seus intents de crear "art". Encara que molts també van escriure poemes satírics per tal de demostrar aptitud estilística, guanyar diners o simplement jugar al joc social popular de fer presentacions satíriques a festes, els autors tendien a excloure sàtires de la seva obra completa - cosa contrària a èpoques anteriors. <br/> Finalment, els capítols 5 i 6 es concentren en els trets estilístics i temàtics dels poemes. A causa d'una funció social més important, entre 1871 i 1890 la sàtira socialista es feia més i més agressiva, mentre que fa l'efecte que la sàtira no socialista intentava sobretot augmentar el grau de diversió proporcionada al públic. Pel que fa als estils satírics, resulta evident que la sàtira d'aquesta època no era gens ni mica una pura imitació de la sàtira de Heine. Al contrari: cal veure les dues primeres dècades del Kaiserreich com a terreny d'on sorgiria la base sense la qual moltes de les veus satíriques conegudes i apreciades no s'haurien pogut desenvolupar. |
|---|