Barcelona entre l'enderroc de les muralles i l'Exposició Universal: arquitectura domèstica de l'Eixample
[cat] Aquesta tesi se centra en l'estudi de l'arquitectura domèstica de l'Eixample entre 1860-1888 tenint-ne en compte dos aspectes: l'interior dels edificis, centrant-nos en les solucions de distribució i circulació dels habitatges; i l'evolució "estilística" de l...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | tesis doctoral |
| Estado: | Versión publicada |
| Fecha de publicación: | 1995 |
| País: | España |
| Institución: | Universidad de Barcelona |
| Repositorio: | Dipòsit Digital de la UB |
| OAI Identifier: | oai:diposit.ub.edu:2445/35602 |
| Acceso en línea: | https://hdl.handle.net/2445/35602 http://www.tdx.cat/TDX-0504110-112118 http://hdl.handle.net/10803/2020 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | Arquitectura domèstica Urbanisme Eixample (Barcelona, Catalunya) Architecture, Domestic City planning Eixample (Barcelona, Catalonia) Segle XIX 19th century |
| Sumario: | [cat] Aquesta tesi se centra en l'estudi de l'arquitectura domèstica de l'Eixample entre 1860-1888 tenint-ne en compte dos aspectes: l'interior dels edificis, centrant-nos en les solucions de distribució i circulació dels habitatges; i l'evolució "estilística" de les façanes. En ambdós casos intentem buscar els lligams amb els precedents autòctons i establir paral.lelismes amb realitzacions europees, així com fer una interpretació des de diferents punts de vista: social, històric, econòmic.... La part I recull la Presentació i l'Estat de la Qüestió; la II ens situa en l'àmbit europeu a través de l'estudi del tema que ens ocupa a les ciutats de Viena, Berlin i París; i les III i IV ens introdueixen ja en el context de la Barcelona del segle XIX, endinsant-nos en qüestions de tipus urbanistic i referents a l'arquitectura pública de l'época, com el Pla Cerdà, sobre el qual s'aixecà I'Eixample, les Ordenances Municipals i la pròpia realització del Pla durant els anys que ens interesen, passant de la vessant teòrica a la vessant pràctica i posant de relleu sobretot tot allò que es desvia dels propòsits iniciats del Pla i que incompleix les Ordenances. Pel que fa a les qüestions arquitectòniques. adjuntem una breu ressenya de l'evolució de la gran·arquitectura catalana del segle XIX, per poder comptar amb elements de comparació a l'hora de valorar l'arquitectura domèstica. En la part IV estudiem ja l'arquitectura domèstica barcelonina, però ens centrem en aquella inmediatament anterior a l'estudiada. Aqul se'ns estableixen els precedents i el punt de partida de l'arquitectura de l'Eixample. deutora, com succeeix a la majoria de ciutats europees. dels models locals anteriors a ella. D'aquesta manera arribem ja al bloc central, on s'analitza amb més profunditat tot el volum d'informació recollida, i que es divideix en nou parts, tenint en compte els paràmetres espai i temps. Pel que fa al primer, vam obtar per dividir el territori de l'Eixample en tres·zones bo i considerant qüestions que fan referéncia a la seva ubicació respecte al nucli consolidat de Ciutat Vella, aixi com envers al tipus i qualitat de les realitzacions arquitectòniques observades:"l'Eixample Central" (l'àrea més cèntrica de l'època), la "Zona de Contacte" (la petita àrea de coincidència de l'Eixample i Ciutat Vella) i "l'Eixample Perifèric" (totes les àrees més allunyades del centre i de Ciutat Vella) Pel que fa a la divisió temporal, s'han establert tres etapes: la primera entre 1860 i 1870/71; la segona entre 1870/71 i 1885; i la tercera des de 1885 fins a 1888. Les tres zones s'estudien, detingudament, agrupant els edificis per les diferents tipologies existents, contemplant-les alhora des de tres punts de vista: el funcional, representat pels interiors dels edificis, l'estétic, observat en les façanes, i un de més global, intentant superar la divisiò entre els dos anteriors i relacionant els diferents tipus d'interiors amb les diferents solucions de façanes; amb aquest estudi per etapes, zones i tipologies no només ens és possible presentar la situació en cadascun d'aquests llocs i moments, sinó també establir amb més claredat no només termes comparatius, sinó també una línia evolutiva que entroca "per baix" amb les realitzacions de Ciutat Vella, i "per dalt" amb obres plenament modernistes. En les conclusions destaca l'observació de diverses tendències en l'arquitectura domèstica barcelonina que afecten diferentment als interiors i als exteriors dels edificis: quan als primers és significativa la homogeneïtzació tipològica, passant de 3 tipologies bàsiques i 5 subtipologies, observades a la primera etapa, a únicament 2 tipologies bàsiques Ide les quals en domina una) i 2 subtipologies a la tercera etapa; això s'aconsegueix gràcies a: la sistematització dels mecanismes d'accés, la racionalització en la distribuciÓ de patis interiors relacionant-se amb els citats mecanismes d'accès, la racionalització dels esquemes distributius i circulatoris, assolint la total independència de les diferents habitacions, i la reducció dels programes d'habitacions, limitant-se cada cop més a aquelles imprescindibles, Quan als exteriors. Observem un clar procés de diversificació de l'aspecte de les façanes, inversament proporcional al procés d'homogeneïtzació de les tipologies, passant-se de solucions inicials sòbries, sense estructuració, de volumetria definida i amb l'ús contingut d'elements estilístics, a un .enriquiment ornamental, caracteritzat pels "ritmes decoratius" i l'aplicació indiscriminada d'elements "estillstics" locals I foranis, poc canònics i d'elements del repertori dels mestres d'obres, amb façanes divides en zones verticals i cossos horitzontals. Estillsticament s'arriba a tres sortides que culminen el procés: electicisme "Beaux arts" afrancesat; historicismes menys localistes amb influéncies estrangeres (gran desenvolupament del neo-gòtic nòrdic dels anys 90); i solucions proto-modernistes, superant l'eclecticisme i els historicismes. Així podem parlar de 3 tendències generals observades en l'arquitectura domèstica de l'Eixample: a) una voluntat de dignificar l'arquitectura domèstica; b) la definició de la qualitat de l'edifici a través de la façana i no de la tipologia (homogeneïtzació); i c),l'entroncament amb les preocupacions de l'arquitectura pública (car s'hi vol equiparar) per la recerca d'un estil típic del segle XIX (Cal especificar que aquests processos només es completen a l'Eixample Central i parts de la zona de contacte, al Perifèric ens quedem igual que a la primera Etapa, amb solucions lligades a l'arquitectura de la Barcelona Vella). Com a conclusió final podem afirmar que l'arquitectura domèstica de l'Eixample parteix de models locals, presents a Ciutat Vella, observant-se un esforç d'adaptació d'aquests models pensats per a una trama medieval a la nova trama Cerdà, paral-lel a l'esforç per trobar una tipologia única senzilla i funcional que s'adapti a la nova situació urbanistica, però tambè social i econòmica, suficientment flexible per poder-la utilitzar tan en vivendes modestes, com riques, i suficientment racional per poder-la construir ràpida i econòmicament, d'acord amb les necessitats de , la nova ciutat industrial. Aixó es reflecteix en l'homogeneïtzació tipològica, que fa necessari diferenciar els edificis a través de la riquesa de llurs façanes. Aquests processos coincideixen amb els observats en d'altres capitals europees per la qual cosa Barcelona entre 1860 i l'Exposició de 1888, s'equipara finalment amb les noves grans ciutats industrials, fruit dels canvis socials i econòmics que caracteritzaren el segle XIX europeu. |
|---|