Canvis antropomètrics i bioquímics en l'obesitat mòrbida després de la cirurgia bariàtrica: influència de les comorbiditats
[cat] INTRODUCCIÓ: Actualment el bypass gàstric en Y-de-Roux és la tècnica més freqüent portada a terme en l’àmbit internacional en què, en ser de tipus mixta, es produeix una combinació dels elements restrictius i de malabsorció. OBJECTIUS: Hem analitzat un total de 34 pacients amb obesitat mòrbida...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | tesis doctoral |
| Estado: | Versión publicada |
| Fecha de publicación: | 2015 |
| País: | España |
| Institución: | Universidad de Barcelona |
| Repositorio: | Dipòsit Digital de la UB |
| OAI Identifier: | oai:diposit.ub.edu:2445/69336 |
| Acceso en línea: | https://hdl.handle.net/2445/69336 http://hdl.handle.net/10803/350315 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | Obesitat mòrbida Cirurgia de l'obesitat Comorbiditat Morbid obesity Obesity surgery Comorbidity |
| Sumario: | [cat] INTRODUCCIÓ: Actualment el bypass gàstric en Y-de-Roux és la tècnica més freqüent portada a terme en l’àmbit internacional en què, en ser de tipus mixta, es produeix una combinació dels elements restrictius i de malabsorció. OBJECTIUS: Hem analitzat un total de 34 pacients amb obesitat mòrbida (presentaven una mitjana d’IMC de 48,8 kg/m2) i observem els canvis que es produeixen a nivell plasmàtic i d’evolució de comorbiditats en períodes curts de temps (1M, 3M, 6M) fins a 1 any. Al mateix temps, hem pogut estudiar si la presència de les comorbiditats (dislipèmia i diabetis mellitus tipus 2) influencia en els efectes de la cirurgia, respecte als que no les presentaven. Això ens permetrà, junt amb els factors predictius, definir el perfil dels nostres candidats a cirurgia bariàtrica i intentar treure els màxims beneficis de la cirurgia aplicada. RESULTATS: En general, els nostres pacients, abans d’operar-se, presenten hipertensió arterial, resistència a la insulina, un perfil aterogènic no elevat (valors d’hipertrigliceridèmia i hipercolesterolèmia de grau lleu) i esteatosi hepàtica. Els nostres pacients perden, en només 1 mes després de la cirurgia, 15 kg, i passat 12 mesos perden un total de 48 kg (un 37 % del pes inicial). Hem vist que els pacients que no presenten comorbiditats pesen més i, alhora, perden més pes, després de la cirurgia; per tant, podríem dir, que són més eficients a nivell metabòlic, tot i que ambdós grups (amb comorbiditats i sense) presenten un descens progressiu d’aquests paràmetres (IMC, pes, excés de pes). Observem una reducció més retardada en el greix visceral que en el greix subcutani, tot i que la reducció del teixit visceral és més marcada al final del període estudiat, però entre la presència o no de comorbiditats no observem canvis a nivell de tipus de teixit adipós. Molt abans de la pèrdua de pes, ja s’observa una millora en l’homeòstasi de la glucosa, i hem pogut comprovar que la cirurgia bariàtrica és molt efectiva en la resolució de la diabetis tipus 2. Respecte al perfil lipídic aterogènic, trobem que al final del període estudiat hi ha una reducció significativa del 40% dels triacilglicèrids, del 20% del colesterol total, i que aquesta és deguda a una reducció del 30% del colesterol de VLDL i del d’LDL. Les importants reduccions en greix en el primer mes van acompanyades de l’elevació dels NEFA plasmàtics i d’un augment dels cossos cetònics, a causa dels canvis en el metabolisme lipídic. A nivell plasmàtic, en els pacients obesos amb comorbiditats s’observa més activitat HL i LPL tant en el moment basal com als 12 mesos postcirurgia. Aquest subgrup amb comorbiditats és el que continua tenint també més triacilglicèrids en plasma. Les proteïnes de fase aguda (PAI-1 i la CRP) disminueixen d’una manera molt espectacular en els nostres pacients al cap dels 12 mesos estudiats. Per tant, trobem una millora a nivell inflamatori, que també influiria en la reducció de la resolució de la resistència a la insulina a llarg termini. Pel que fa a les hormones reguladores de la ingesta, la leptina es correlaciona positivament amb l’IMC, mentre que la grelina i l’adiponectina ho fan negativament amb l’IMC. Podríem considera com a paràmetres predictius positius sobre la pèrdua de pes un alt nombre en el recompte d’hematies o una alta concentració d’insulina o de cortisol basal podrien influir en l’increment de la pèrdua de pes; en canvi la concentració de glucosa, la d’ALT, la de CRP i la presència de comorbiditats tindrien un efecte negatiu en la pèrdua de pes. En conclusió, al cap d’un any de la cirurgia, independentment de les comorbiditats i de les diferències que hem vist a nivell de composició corporal i alteració metabòlica, els nostres pacients recuperen els valors normals en la majoria de les magnituds i paràmetres bioquímics estudiats. |
|---|